Dedicat al Tardo i l'Ics d'Antuà
Ahir, aprofitant que feia sol i la temperatura havia pujat a +6 graus, vaig sortir a fer un volt pel barri. Caminava a la deriva i em deixava portar pels fluids que llisquen pels carrers i les places. Tan aviat em creuava amb dos jubilats que passejaven, amb jaquetes elegants i conversant alegrement, com compartia un tros de la ruta d'un jove carregat amb ampolles d'aigua mineral. Torrents amagats, vetes d'aigua subterrània que, des de la superfície, només poden ser intuïdes amb una bona dosi de màgia, tècniques saurines i vares d'avellaner.
El dia abans havia anat a signar el contracte a l'edifici principal de la Humboldt-Universität zu Berlin, al carrer Unter den Linden, el gran bulevard berlinès. Pertot hi havia estàtues i recordatoris dels figures que hi han passat: Feuerbach, Hegel, Humboldt, Engels, Einstein... A la paret de l'escala del vestíbul, amb lletres grans, la mítica frase de Marx que ja és hora que els filòsofs transformin el món, presidia les pujades i baixades dels estudiants. Em va fer gràcia, perquè en Pigem, el filòsof, m'acabava d'escriure un correu en què em deia que recordava aquella frase de la seva darrera estada a la Humboldt.
Des d'allà havia arribat, passejant, fins a Alexanderplatz, centre i símbol de la República Democràtica Alemanya. Plaça de planimetria irregular, una mica atrotinada. Un nus de trajectes humans, d'entrada i sortida de vetes, tramvies, trens i turistes. Recordava algunes escenes de la sèrie que Fassbinder va gravar a partir de la novel·la de Döblin i que havia vist amb el Gerard quan vivíem junts. En recordo el personatge, completament grillat, que a nosaltres ens feia pensar en un paio de Matadepera, el nostre poble.
Aquella nit de divendres hi havia la festa d'aniversari d'un amic del Marlon, el meu company de pis. Calia vestir-se d'algun personatge de novel·la. Jo havia pensat en el meu estimat Holden Caulfield, l'entranyable adolescent de El vigilant del camp de sègol. L'únic que recordava és que era un nano extraordinàriament alt per la seva edat. I que tenia alguns cabells grisos. Aparentment passota. Un cínic fastiguejat amb la societat hipòcrita que l'envoltava, però alhora capaç de mostrar una tendresa corprenedora en parlar, per exemple, dels seus germans. Recordo una escena hilarant en què el noi quasi fa tornar boig el taxista que el porta pels carrers de Nova York. En Holden no entén on van, a l'hivern, els ànecs que hi ha als llacs dels parcs, quan aquests es glacen i queden erms. I quan puja al taxi aprofita per preguntar-li al conductor. Escolti, li diu, vostè sap on van els ànecs quan els llacs es glacen? El taxista queda desconcertat. Mira de respondre-li, però s'embolica en una conversa absurda amb en Holden, que l'acaba fent sortir de polleguera.
En Caulfield era massa complicat i va quedar descartat per a la festa. Després de valorar altres opcions, vam decidir posar-nos uns quimonos de la nòvia d'en Marlon, que és japonesa, i ens vam mig inventar uns personatges nipons de la Primera Guerra Mundial. La festa era en una planta baixa d'un edifici de l'est que els amics d'en Marlon utilitzen com a oficina. Era com la cançó del Sisa. Hi havia Siddhartha, Tom Sawyer, el retrat de Dorian Gray amb mitja cara podrida... Punxaven electrònica molt bona. Hi havia droga, però no era la dictadora de la festa. Una noia baixeta interpretava un dels personatges d'Alícia al país de les meravelles. Duia un barret de copa negre i la cara pintada de blanc. Un as de piques gros, penjat al coll, li arribava fins un xic més avall de la cintura, a mode de minifaldilla. Unes mitjes blanques i unes botes de follet completaven el perfil. S'abraçava a una mena de Jimi Hendrix que no vaig saber quin personatge era. Mulat, amb el cabell rinxolat, vestia una americana elegant i tenia un somriure d'esmolet. Era força més alt que ella, i per a poder-lo petonejar, l'as de piques es posava de puntetes amb els seus botins de follet. A Berlín la posada en escena compta, vaig pensar. No sé si estaré a l'altura.
En Caulfield era massa complicat i va quedar descartat per a la festa. Després de valorar altres opcions, vam decidir posar-nos uns quimonos de la nòvia d'en Marlon, que és japonesa, i ens vam mig inventar uns personatges nipons de la Primera Guerra Mundial. La festa era en una planta baixa d'un edifici de l'est que els amics d'en Marlon utilitzen com a oficina. Era com la cançó del Sisa. Hi havia Siddhartha, Tom Sawyer, el retrat de Dorian Gray amb mitja cara podrida... Punxaven electrònica molt bona. Hi havia droga, però no era la dictadora de la festa. Una noia baixeta interpretava un dels personatges d'Alícia al país de les meravelles. Duia un barret de copa negre i la cara pintada de blanc. Un as de piques gros, penjat al coll, li arribava fins un xic més avall de la cintura, a mode de minifaldilla. Unes mitjes blanques i unes botes de follet completaven el perfil. S'abraçava a una mena de Jimi Hendrix que no vaig saber quin personatge era. Mulat, amb el cabell rinxolat, vestia una americana elegant i tenia un somriure d'esmolet. Era força més alt que ella, i per a poder-lo petonejar, l'as de piques es posava de puntetes amb els seus botins de follet. A Berlín la posada en escena compta, vaig pensar. No sé si estaré a l'altura.
