Decreixement econòmic per a la sostenibilitat ecològica i l'equitat social

He fet una versió escrita de la xerrada a Matadepera de l'1 de setembre de l'onze (la podeu seguir, de moment parcialment, en aquest vídeo), que també farem servir per la presentació de La Bona Vida a Terrassa, el proper dissabte 26 de novembre.

Gràcies a totes per ser aquí i als Maulets de Matadepera per convidar-me. Jo parlaré d'això del decreixement, que d'entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla de tota la vida, que té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir Jordi, ara s'està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada, vaig fer. Ell, curiós, em va preguntar de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre entre totes la decisió de reduir la mida de l'economia. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb més calma. Ja m'ho explicaràs bé, em va dir, però d'entrada sona molt malament.

Al meu amic li sonava molt malament però hi estava interessat. Per què? 

Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tótem, una cosa inqüestionable en la societat d'avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l'economia per aquí o si l'hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat rere seu una sèrie de moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l'han dotat d'un contingut plural.

Què entenem per decreixement? 

El decreixement és una reducció democràtica, col·lectiva i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció voluntària de la capacitat de la nostra economia de produir i de consumir. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està pensada per millorar el benestar personal i l'equitat social. Aquesta idea de viure millor amb menys.

Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar a les antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això era de bojos. Però ara, arran de la crisi de 2008, la desfeta immobiliària, l'increment del preu del petroli o el duríssim atac a l'estat del benestar, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és major. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels 'marges' del sistema capitalista han entrat als debats populars, tot i que encara hi predomina un caràcter reformista. 

Els límits de l'economia

La receptivitat cap aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè aquesta fa encara més eloqüents els límits amb què topa l'economia, que són de tipus físic i de tipus social. Els que treballen en l'anomenada economia ecològica entenen l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d'argumentar coses que són de sentit comú. És evident que l'economia forma part de la biosfera, d'on extreu materials i energia i a on envia residus (es tracta d'un metabolisme, com si fos un cos humà). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota la xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes que nodreixen l'imaginari cultural dominant. Per ells l'economia està flotant en un espai eteri, no material, no finit, i per tant no té límits i pot créixer indefinidament. De fet, és quan no ho fa que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Derivats d'aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L'economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos que per definició són escassos. Per tant aquí hi ha una qüestió de distribució i d'igualtat que imposa uns límits al sistema econòmic.

Per no carregar la xerrada de teoria, ho explicarem amb exemples propers. Les lluites ecologistes dels anys seixanta i setanta per protegir la muntanya de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac contra la urbanització durant el boom immobiliàri de l'època, que va aconseguir aturar una part de les urbanitzacions a través de la creació del parc natural. O bé els veïns del poble de Matadepera que van oposar-se a la destrucció del mas de can Vinyés que significava la urbanització i la construcció del camp de golf, als anys vuitanta. O l'oposició frontal de les entitats ecologistes a la pista forestal de Mata-rodona, a l'Obac, que finalment es va construir. Allò, com sabeu, va fer emprenyar molta gent. El Quart Cinturó. El camp de golf de can Bon Vilar. No acabaríem.

Per tant hi ha conflictes. Hi ha oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos de la terra. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement de l'economia topa amb uns límits del propi recurs, en aquest cas la terra, que és finita. Per entendre'ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. I en segon lloc, que hi ha uns límits socials. La gent protesta perquè entén que tots aquests canvis els suposen més perjudicis que beneficis. Els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Can Vinyés era més bonic amb la vinya que amb el green. Hi ha una distribució desigual dels perjudicis i els beneficis del canvi, cosa que s'observa des de l'escala local o regional de què hem parlat fins a l'escala mundial.

El decreixement com a conca hidrogràfica

El decreixement, com dèiem, és una reducció de la producció i el consum en termes físics. Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més equitativa mitjançant noves formes d'institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de 'créixer o morir', on l'acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l'imaginari cultural. Que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç (vegeu aquest article de Giorgos Kallis).

Al voltant d'aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre ells hi ha els crítics de la idea de 'desenvolupament', segons la qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de 'desenvolupar-se' i de créixer econòmicament. També antropòlegs anti-utilitaristes, ecòlegs polítics com Gorz o pensadors com el mateix Latouche, un dels exponents més coneguts del decreixement. Per altra banda hi ha els economistes ecològics deixebles de Nicholas Georgescu-Roegen, amb autors com Daly, el qual explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, en documents interns o informes, de dibuixar l'economia com un subsistema de la biosfera, els seus col·legues no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat abans. Sota la paraula míssil decreixement també s'hi agrupen una sèrie de moviments com l'ecofeminisme, l'agroecologia, la democràcia inclusiva, pacifistes, ecologistes antinuclears, grups d'oposició a grans infraestructures, activistes contra la publicitat i els cotxes o el moviment anti-globalització.

Per què hauríem de decréixer?

Per acabar, dos motius pels quals hauríem de decréixer (segons l'article de Kallis citat anteriorment). El primer és per evitar la catàstrofe climàtica, cosa que no aconseguirem només amb millores tecnològiques i canvis de comportament, sinó que requereix una reducció de l'escala de l'economia. En els 300 anys d'industrialització hi ha hagut una clara correlació entre creixement econòmic, ús d'energia i emissions de CO₂. Els pocs països que últimament han estabilizat les seves emissions de CO₂ o els seus fluxos materials ho han fet per causa de crisis econòmiques (com els països ex-comunistes) o bé exportant la producció dels seus béns de consum a d'altres països, tal com ha fet el Regne Unit. Fixeu-vos que després d'anys i anys de negociacions internacionals a partir de les Cimeres d'Estocolm i Rio, l'única disminució en les emissions de CO₂ s'ha produït el 2008 com a resultat de la crisi econòmica. Del que es tracta és que aquest decreixement econòmic que ja s'ha mostrat ecològicament beneficiós sigui també sostenible socialment.

I segon, perquè el creixement econòmic ja no ho és, d'econòmic. L'augment del Producte Interior Brut no augmenta el benestar humà. Hi ha estudis de psicòlegs i economistes que mostren com la felicitat i els paràmetres bàsics del benestar (educació pública, salut) estan correlacionats amb el creixement econòmic només fins a un cert nivell. Més enllà d'aquest, per molt que creixem el benestar de la gent no millora. Bona part dels països occidentals ja fa dècades que van assolir aquest nivell, i tot i així continuem invertint cada vegada més recursos naturals i treball per produir artilugis inútils que no aporten cap millora en el benestar dels que els utilitzen, però en canvi tenen impactes horribles en aquells que els produeixen o que en reben els residus. 

I doncs, si això és així, per què han de créixer contínuament, la producció i el consum?

PhD thesis available

You can now download my PhD dissertation through the link below (read only in case of deep insomnia). The picture is from the cover.

The rural-urban socioecological transformation of Mediterranean mountain areas under global change. Local studies in Olzinelles and Matadepera (Barcelona Metropolitan Region) 

Ja se'n poden anar a prendre pel cul, els mercats

Aquesta entrada només consta de títol i d'aquest petit aclariment.

Actualització de la pàgina 'Llibres'

He actualitzat la pàgina Llibres d'aquest bloc. Ho dic per si la voleu mirar.

Degrowth in the Financial Times

You can now read the letter that Giorgos Kallis and Joan Martinez Alier sent to the Financial Times in response to the article by Christopher Caldwell, in which they argue that Georgescu-Roegen was not any utopian thinker. Rather, they say, utopian is to think that endless growth is possible in a finite planet.

1. Degrowth in the Financial Times, Décroissance: how the French counter capitalism, By Christopher Caldwell - October 14, 2011

2. Letter in Response, No utopian but a truly worldly philosopher, By Profs Giorgos Kallis and Joan Martinez Alier - October 22, 2011

Sir, Christopher Caldwell, in "Décroissance: how the French counter capitalism"(October 15), refers correctly to Nicholas Georgescu-Roegen as an intellectual hero of the degrowth (décroissance) movement, but qualifies him wrongly as a "utopian thinker'. Far from a utopian, Georgescu-Roegen (1906-1994) was a distinguished fellow of the American Economic Association and a professor of economics at Vanderbilt, holding a PhD in statistics from the Sorbonne and a degree in mathematics from his native Bucharest. As a Rockefeller scholar at Harvard he worked closely with notable economists Joseph Schumpeter and Wassily Leontief. Paul Samuelson called him a "scholar's scholar, an economist's economist".

A truly "worldly philosopher", Georgescu-Roegen in The Entropy Law and the Economic Process (Harvard University Press, 1971) argued that economic growth increases entropy; useful energy is dissipated, it cannot be recycled. He predicted that the economy simply cannot continue to grow forever no matter how much technology advances. Once fossil-fuel stocks are depleted, a simpler living out of renewable, flow resources will be inevitable, and the descent had better be a smooth rather than a catastrophic one.

For his disciples in the community of ecological economics, the crisis came as no surprise: energy and food prices knocked the economy down. It is easy for the financial system to increase private or public debts and to confuse this expansion of credit for the creation of real wealth. But the real economy of energy and materials cannot be forced to grow at the compound interest rate necessary to pay off debts.

It is a hopeful sign that the degrowth movement is grounding its view of the economy on the thermodynamic analysis of Georgescu-Roegen. Utopian is to think that endless growth is possible in a finite planet.

Giorgos Kallis and Joan Martinez-Alier

ICTA, Universidad Autónoma de Barcelona, Spain

(Re)radicalització de l'ambientalisme i els problemes d'una mala traducció

El passat dijous 27 d'octubre es va presentar a Barcelona el darrer número de la revista Nous Horitzons, dedicat al decreixement. Tal com us avançava en aquest post, el número inclou un article de François Schneider i Federico Demaria, de Recerca i Decreixement. Ara però us voldria parlar d'un altre dels articles que hi apareixen, el de Giorgos Kallis, també de Recerca i Decreixement. 

En Giorgos va escriure l'original en anglès i els traductors que treballen per la revista es van encarregar de traduir-lo al català. Jo vaig voler fer-ne una revisió perquè em semblava important assegurar una solució òptima per tota una sèrie de paraules o conceptes que sovint no han estat gaire traduïts aquí. Ho vaig fer amb molt de gust. En general el vaig trobar ben traduït, però em va semblar que calia fer una sèrie de correccions, algunes d'importants i d'altres no tant. Per exemple, sharing havia estat traduït per intercanvi, però vol dir compartir (una altra cosa és quin substantiu esculls, perquè 'compartiment' o 'compartició' sonen forçats, però això ho deixava per als professionals). O smooth reduction per reducció gradual, quan en realitat l'autor volia dir 'reducció suau' de la mida de l'economia, en el sentit de no traumàtica per al benestar de la gent.

Algunes opcions escollides pels traductors canviaven el significat de l'oració, en alguna ocasió de forma inacceptable. Per exemple, ja al final de l'article (pàg. 42), una mala traducció de la referència a Žižek atribuïa a aquest autor l'afirmació que 'el decreixement és un projecte polític radical' quan el que l'article original deia és que el decreixement és un projecte polític radical en el sentit que Žižek ha donat a 'projecte radical'.

També hi havia algun matís important que, amb la traducció proposada, es perdia. Per exemple, no és el mateix dir 'comunitats que viuen a les fronteres d'extracció de petroli' que 'comunitats que viuen a les fronteres amb els emplaçaments d'extracció de petroli', solució adoptada per traduir 'communities living in extraction frontiers' (pàg. 36).

Però no es tracta ara d'atabalar-vos amb més exemples, sinó de dir-vos que vaig fer tota una sèrie d'esmenes d'aquest estil. I que el Giorgos les va enviar a l'editorial tot insistint que les tinguessin en compte. Però no ho van fer pas, i l'article ha sortit ple d'errors de traducció. Sap greu, perquè l'original està molt bé, però la traducció no li fa justícia. Jo us poso aquí la versió de la traducció que incorpora els canvis que jo vaig proposar (i que segur que tampoc està bé del tot perquè hi havia alguns detalls que se m'escapaven).

Decreixement sostenible i (re)radicalització de l'ambientalisme, de Giorgos Kallis 

Per acabar, Stefano Puddu i Oriol Leira també han escrit un article per aquest número monogràfic. El podeu llegir aquí.

Harvest of Harvests available in English and Spanish

Harvest of Harvests (30') is a documentary opened in 2008 that reflects on the role of peasant memory in imagining alternative futures. I did it with my sister Carla, who took care of the editing, and Gerard Marcó, responsible for the production (see his short movie Salm 51). The cinema director Isaki Lacuesta, winner of the Golden Shell in the San Sebastián International Film Festival 2011 for the film The double steps, helped me with the script. The original idea (and actually the main argument of the documentary) was by artist Perejaume, one of the characters of the film. If you happen to be in Barcelona I highly recommend you his retrospective exhibition in La Pedrera (opened until 25 February 2012), which brings together around two hundred works of the last twenty years around the idea of 'decreasing'.

You can now see Harvest of Harvests with English and Spanish subtitles through the links below. The original version in Catalan is available in this post.

  

Revista Sotabosc

Tal com us deia en un post anterior, amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem aquesta revista, i en vam treure sis números. Els hi tinc molta estima a tots, tant als sis números com a la colla.

Que quina periodicitat tenia? Home, depèn de com t'ho miris. Inicialment era trimestral (era l'any 2004, el primer número duia el nom del mes però en els dos següents ja vam optar pel nom de l'estació). Podríem dir que va ser trimestral durant gairebé un any, doncs. L'any següent (2005) va sortir un número primaveral i un d'estiuenc, és a dir, va esdevenir bianual (no ben bé semestral, però). Després del número 5 la cosa es va esponjar i la següent entrega no arribaria fins al cap de dos anys. El número 7 el vam començar a preparar però encara no ha vist la llum. Quan surti podrem saber la nova periodicitat del Sotabosc. Es tracta, com segurament haureu deduït, d'una estratègia de fidelització de lectors.

De moment he penjat quatre números i els podeu consultar aquí (més avall poso algunes portades):

Sotabosc, núm. 1 (abril de 2004)

Sotabosc, núm. 2 (estiu de 2004)

Sotabosc, núm. 3 (tardor de 2004)

Sotabosc, núm. 4 (primavera 2005)

Sotabosc, núm. 5 (estiu de 2005)

Sotabosc, núm. 6 (estiu de 2007)

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

El Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y el territorio que lo contiene cuentan con una larga tradición de trabajos de investigación, estudios y ensayos, de los cuales recojo a continuación los más relevantes para las cosas que a mi últimamente me interesan (ya sabéis, montañas, pastos y pastoras).

En primer lugar encontramos los trabajos sobre cultura popular pirenaica, que toman especial importancia durante el periodo de nacionalismo romántico de finales del siglo XIX y el arranque de las grandes migraciones del campo a la ciudad con la industrialización. Los folkloristas pioneros como el padre Joan Alcover, que desarrolló estudios en los valles de Àneu durante las primeras décadas del siglo XX (Proa editó su Dietari de l'excursió filològica, de 1906), dieron paso a trabajos etnográficos, históricos y geográficos de las sociedades pastoriles trashumantes de la zona del Pallars (R. Violant Simorra), la Alta Ribagorça y, en general, el Pirineo catalán (J. Vilà Valentí). Algunos de estos estudios han remarcado que la ganadería y la trashumancia no deben ser vistos como sectores inmutables, autárquicos o aislados, sino como una actividad económica adaptativa que modifica en pocos años el manejo del ganado, la orientación productiva, la organización de las explotaciones y los mercados de abastecimiento y de salida de la producción (podéis leer este trabajo de Ros en Estudis d'Història Agrària, por ejemplo).

Podéis echar un vistazo a la revista Àrnica, del Consell Cultural de les Valls d'Àneu.

Otras investigaciones antropológicas se han ocupado de un aspecto clave para todo esto que a mi tanto me interesa, como es la gestión comunal por estratos o pisos de vegetación que las familias del valle de Aran llevaban a cabo para aprovechar los recursos locales de campos, prados de siega, bosques y pastos de altura (está muy bien explicado en un libro de Roigé y colegas del que os hablé en este post). También destacan las investigaciones etnobotánicas realizadas en la comarca del Pallars, que recopilan los nombres populares de las plantas o investigan el conocimiento y las tradiciones relacionadas con la conservación in situ de variedades locales.

En segundo lugar, los trabajos en ecología de prados y pastos analizan la integración de la cultura pastoril en los ecosistemas de montaña y muestran que la riqueza de especies vegetales es un compendio de las condiciones ecológicas –especialmente de ladera y fondo de valle– y de las técnicas de producción semiextensivas, basadas en el uso de varias unidades territoriales de gestión y en una estrecha combinación de parcelas de propiedad privada y superficies comunales (cito trabajos de Montserrat y de Fillat, claro). En tercer lugar, la geografía humana es el marco de gran parte de los estudios sobre la evolución del paisaje en las comarcas pirenaicas, entre las cuales figuran el Pallars Sobirà, y que remarcan la necesidad de estudiarlo de forma holística a través de la integración de distintas disciplinas de las ciencias naturales y las ciencias sociales.

Por último, existen trabajos abundantes de seguimiento de los efectos del cambio global. Entre ellos hay que mencionar el nodo Aigüestortes de la Red Española de Investigación Ecológica a Largo Plazo, el cual agrupa a equipos de varias instituciones y cuenta con siete líneas de investigación: contaminación atmosférica, cantidad y calidad de las aguas de ríos y lagos, reconstrucción paleoambiental, cuantificación de los flujos de carbono, evolución de los usos del suelo y cambios en la cubierta vegetal, cambios en la distribución de especies, poblaciones y comunidades, y cambios funcionales y fenológicos en organismos (leed este artículo en la revista Ecosistemas). Estos trabajos, especialmente los que monitorean especies y ecotonos sensibles a los cambios, como plantas de neveros y turberas, ropalóceros o el propio límite altitudinal de los árboles, proporcionan una información valiosa para conocer las manifestaciones y el alcance del cambio global en los socioecosistemas del Parque Nacional.

Los estudios que incorporan la perspectiva socioecológica, multiescalar y de investigación-acción son aun escasos, aunque recientemente han aparecido algunos trabajos que muestran la utilidad del marco de análisis de la ecología política para comprender la gran transformación que están experimentando los Pirineos. Sus bosques, valles, agua, animales y paisajes les convierten en una región abundante en recursos naturales, por el control y uso de los cuales diferentes grupos sociales –tanto locales como externos– rivalizan o se alían constantemente, en un proceso que afecta a su ecología (aquí cito bastante textualmente este trabajo editado por Vaccaro y Beltran). Por ello, argumentan estos autores, la identificación de los actores sociales involucrados permite incorporar y clarificar las condiciones sociales que envuelven los cambios ecológicos. Estamos frente a un proceso de reorganización socioecológica que sigue a cambios tan importantes como la migración de población a las ciudades con la primera fase de industrialización desde finales del siglo XIX, el abandono de las formas tradicionales de producción agropastoral y la llegada masiva de turistas de nieve o naturaleza –junto con estaciones de esquí y segundas residencias– a partir de la década de 1970 (esto está en las páginas 7 y 8).

Un proceso en que no solo está en disputa la propia noción de la ruralidad, sino también las formas de reorganización socioecológica de la montaña frente a la nueva situación pospetróleo.

¿Y por qué cuelgo este rollo?, te preguntarás. Yo también me lo pregunto.

Salm 51, de Gerard Marcó

Us recomano el curtmetratge Salm 51, de Gerard Marcó, amb Pere Arquillué (2008). Està rodat a l'església de can Roure. A l'inici hi surt un om que fa el cel molt blau. Si pareu bé l'orella, el so està molt bé. I la llum.

'Gros pédé': interpretació d'un cartell a muntanya

Fa un parell o tres de setmanes vam baixar amb les Filkes per la vall de Carançà, al Conflent, fins a les gorges. Veníem de Núria. Cap al final de la vall, en un trencall, vam trobar un cartell d'aquests que en principi serveixen per senyalitzar els senders.

Per començar ja ens va semblar que no era on tocava (en un talús rocós del camí, a l'alçada del genoll i generant dubtes sobre la direcció que calia prendre). Després, veient les marques a l'escorça d'un arbre gros que hi havia al trencall, uns metres més enllà, vam deduir que inicialment hi estaria penjat i que, bé per rovellament natural dels caragols o per accions deliberades, s'hauria despenjat. Un cop despenjat hauria estat, ara sí, humanament traslladat al lloc on el vam trobar nosaltres, amb el bonic objectiu de confondre el senderista.

Les possibilitats d'interpretació no s'acabaven aquí. A la part superior dreta hi havia una enganxina circular groga amb lletres mig rosades que deia 'en català si us plau', en referència a les indicacions en francès i a les formes afrancesades dels topònims Fontpedrosa i Tet. L'enganxina era a sobre d'un estel d'aquests que van al capdamunt de l'estelada (dibuixat amb rotulador negre), de la qual cosa es deduia sense massa esforç que l'enganxina era posterior a l'estel. Les quatre barres que completaven l'estelada podrien haver estat fetes per un excursionista per tal d'aprofitar la sang que li brollaria de la mà per l'efecte tallant dels ferros instal·lats a les passarel·les de les gorges. Les quatre barres serien, per coherència creativa, contemporànies a l'estel, però podrien ben ser de dos autors diferents, tenint en compte tant la diferent tècnica utilitzada (rotulador negre vs estil Guifré el Pilós) com la impossibilitat de l'autor de les quatre barres, ferit, d'escriure amb el rotulador negre.

 La foto és de la Meis, està una mica sobreil·luminada per l'estelada (la foto).

Però el més bo és la resposta que hi ha a la part superior esquerra: 'en catalán = gros pédé!', és a dir, que els de l'enganxina i els l'estelada són uns marietes, però uns marietes amb una connotació molt despectiva (fixeu-vos que pédé és el prefix de pédéraste). Una primera cosa divertida de la igualtat és que no digui 'catalán = gros pédé!' sinó 'en catalán = gros pédé!' En el primer cas, estaria molt clar que els marietes som els catalans, en general. Però tal com està posat, qui hauríem d'entendre que és el col·lectiu acusat de marieta? Els que van per les muntanyes del Conflent reivindicant la catalanitat dels cartells o també els que ho fan, posem per cas, al Vallespir? I els que ho fan a tota l'altra banda de país, la part diguem-ne ocupada per España, també hi estarien inclosos, en el subconjunt marieta de la població mundial?

Però el més curiós de tot plegat és que la paraula catalán estigui escrita amb accent tancat a la darrera a (a la foto no es veu, però no us enganyo, l'accent era tancat). Després de deliberar una estona, el grup no va saber què concloure. Podria ser que, a la primera part de la igualtat, un francòfon hagués posat l'accent per error (en francès no en porta, d'accent), atabalat en veure que els seus companys d'excursió s'allunyaven? I si la primera part de la igualtat estava escrita en castellà i la segona en francès?

Arribats a aquest punt, vam decidir continuar el camí pel trencall de la dreta, que ens va dur feliçment a un aparcament. Des d'allà vam fer dit i al cap de només set horetes ja érem al Vallès. Sobre el personal que va tenir l'amabilitat d'agafar-nos més val que en parlem un altre dia.

Ja podeu veure el Verema de Veremes en condicions

Ja podeu veure el documental Verema de veremes al canal aquest de vídeos, gràcies al Ricard de l'editorial d'obra gràfica Tinta Invisible. La veritat és que es veu prou bé (les parts velades i borroses són les que vaig filmar jo).

Com deia a la pàgina de documentals d'aquest mateix bloc, el Verema de veremes és l'únic que he fet amb cara i ulls. Dura trenta minuts i el vam presentar el 2008. La idea original la va tenir en Perejaume, veí de Josep Travesa, de can Pau Foguera, protagonista del documental. La meva germana Carla va fer-ne el muntatge, i l'Isaki Lacuesta em va ajudar a escriure el guió (imagineu-vos com hauria quedat, sinó). El Gerard Marcó en va fer la producció (us recomano el seu curtmetratge Salm 51).

En Josep Travesa era pagès d'Olzinelles. Juntament amb Verdaguer i Miró, és un dels referents del primer llibre de les Pagèsiques de Perejaume, tal com podeu veure en la presentació del llibre de fa unes setmanes.

Els Països Baixos (VII)

I ara ja vaig cap al que et volia dir. En un altre article de setembre de 2005 (El paisatge literari català) deies que a la represa literària del dinou els escriptors devien trobar-se amb una llengua molt lligada a la terra, una llengua pagesa. I et preguntaves de quina manera la nostra literatura assumirà el moment actual en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme, i quins personatges literaris en sortiran, de tot plegat.

Un exemple d'aquesta reacció podria ser la teva novel·la Marina, en la mesura que mira de tornar a pintar una marina d'una Costa Brava trinxada i amb la omnipresència literària de Ruyra, Català i Pla? Dius que les teves novel·les han anat a parar sempre als paisatges perifèrics, en els quals es veu la novetat i es desfà la hipocresia. I que l'observació i l'acceptació del que hi ha allà pot ajudar-nos a entendre el moment actual. És cap allà que creixen les ciutats, o és des d’allà que decreixen, dius.

Aquesta idea de la perifèria com una força creadora penso que és clau. Portar el defora al centre com a procés polític de transformació de les ciutats actuals. Al post De Salardú a Burg (i V) vaig escriure algunes idees d'aquestes, si el vols mirar. Ara, com diu el Perejaume, estem enmig del vast rostoll que ha deixat l'escriptura cereal, i una part d'aquest rostoll està ple de ciment. Algun cop, així parlant (si no recordo malament, el dia que vam dinar plegats a can Pèlags), també ha dit que tal carretera o tal altra s'hauran d'arrencar, perquè quan ja no hi hagi petroli ni cotxes no serviran per res, i la terra en canvi sí, que hi haurem de fer patates. 'Arrencar' en el sentit agrari, com arrencar uns ceps vells o unes oliveres mortes. 

El que vull dir és que això ja està en marxa. Hi ha gent que es dedica a descimentar parcel·les per recuperar espais públics, d'altres s'imaginen les places de la ciutat convertides en horts comunitaris. Hi ha una gentada que va avançant des de les perifèries tot artigant ciutats. Aquests podrien ser alguns dels personatges literaris del nou panorama que deies.

Els Països Baixos (VI)

Hola Toni,

Sóc a Amsterdam. Estic llegint tot de coses alhora, com ara el teu Autoestop. Em recorda molt els viatges que he fet últimament a dit. De moment, el que més m'ha agradat és la inspiració que et va venir als camps de la carretereta d'Artesa de Lleida a Puigverd, on el camp d'espigues per on passaves era la pell d'una lleona que s'havia ajagut de calor. I interpel·les el lector i el lector se sent còmplice del teu pas pel mosaic de cultius i per les lletres pretèrites: però seguim per aquest caminoi, lector d'aquesta literatura que encara tira perquè encara li dura l'empenta dels que hi han cregut, en ella i per nassos en aquesta terra de pàgines escrites amb tinta que el paper pràcticament supura, vull dir que jo no haig de fer res, teclejar, i a darrera d'aquest camp arat o a dalt d'aquesta pluja de lletres hi ha els pares que ens van empentar, perquè tota literatura és feta a cop d'empentes, una empenteta aquí, una empenteta allà, dels escriptors en general i dels escriptors catalans (pàg. 105).

També he llegit al teu bloc la conferència sobre Paisatge, Literatura i Perifèria que vas fer a Olot, i m'ha interessat molt. Dius que a Les muntanyes, de 1901, Maragall col·loca el paisatge al centre de la composició per primera vegada a la literatura catalana. I s'hi encarna, de manera que les muntanyes i Maragall ja són una mateixa cosa. Ara l'he llegit. En un dels versos (Però jo, tota plena de l'anhel), Maragall és femenina. I en aquest altre fragment la Maragall-muntanya és contemplada per tot de gent des de la perifèria:

I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Després, dius, Joaquim Ruyra i Caterina Albert posen sobre el paper les parts fosques d’aquest paisatge. Amb una llengua riquíssima, els estats d'ànim i els anhels dels personatges emanen dels llocs per on passen. És el cas de Solitud, que per cert vaig quedar parat en llegir, al teu estudi preliminar, que la muntanya interior de la Mila no és pas l'alta muntanya, sinó el petit Montgrí. O de Josafat de Bertrana, en què tal com diu en Castellanos a la introducció, la importància de l'espai (l'interior del campanar) és absoluta, fins al punt que el personatge hi és descrit com una peça més del mobiliari, confós amb l'entorn, indiferenciat. En Pla, dius, les foscors personals ja queden fora de les descripcions paisatgístiques. Tot això m'interessa molt, a mi.

Lingua, montagne e contrazione

Cari amici,

Volevo condividere qualche riflessione in rapporto con conversazioni che abbiamo avuto con qualcuno di voi e che penso che possono interessarvi per motivi professionali o personali. Il tema è il rapporto tra la lingua, le montagne e la decrescita.

Con l'espansione territoriale dai Pirenei durante la conquista feudale dei territori d'al-Àndalus e l'espansione commerciale a traverso il Mediterraneo da parte dei re catalani, s'espande anche il dominio linguistico del catalano. In un certo modo, questo processo culmina con la massima sofisticazione del pensiero e l'arte con le opere dello scrittore, filosofo e teologo Llull (XIII-XIV) e del poeta March (XV).

Dopo la sconfitta militare e politica delle istituzioni catalane davanti l'esercito di Filippo V de Borbone all'inizio del Settecento si produce un processo vernacolare inverso. Cioè, c'è un processo d'eterogeneizzazione estrema della lingua dove ogni località genera una forma propria di parlare. Alla fine dell'Ottocento c'è una nuova espansione, in questo caso in altezza, poiché il movimento romantico catalano (Renaixença) ed il posteriore Modernismo si lancia alla scoperta delle montagne del paese. Di forma analoga all'epoca feudale, l'espansione culmina con le opere dei poeti Verdaguer e Maragall, oppure dell'architetto Gaudí.

Con la crescita economica della seconda metà del Novecento, basata in una espansione sociometabolica ed in un processo d'integrazione globale di ecosistemi e popoli, inoltre accaduta dopo la persecuzione politica della nazione da parte di Franco, la lingua s'omogeneizza di nuovo e si degrada così tanto come il paesaggio.

Negli ultimi anni, sembra che l'opzione indipendentista cresce. In aggiunta ai motivi economici, si argomenta che avere uno stato proprio sarebbe l'unica forma di evitare la scomparsa del poco che ci resta di identità culturale. Ma qualcuno di voi mi ha fatto vedere che se il processo d'integrazione globale continua, le differenze culturali si dissolveranno come adesso, anche se c'è uno stato proprio.

Questo ci porta a la decrescita ed all'uscita dell'attuale sistema a traverso la diminuzione della grandezza dell'economia e quindi una contrazione del metabolismo sociale (volontaria oppure per imperativo ecologico, questo non è chiaro). Per quello che riguarda all'uso dello spazio fisico, questa contrazione dipende della capacità di usare le risorse locale, cioè una espansione topologica dello spazio. Questo può essere espresso sia con la Teoria Generale delle Risorse di Almo Farina che a traverso l'esperienza artistica di Perejaume d'ampliamento dello spazio.

Mi chiedo se possiamo immaginare (politicamente e scientificamente) una nuova tapa di orogenesi linguistica parallela a questa contrazione sociometabolica. E quale è il ruolo delle montagne, dove storicamente si dice sono nate molte caratteristiche distintive della cultura catalana, in questo nuovo processo di mutazione culturale. Ho qualche idee per analizzare se/come sta accadendo questo cambiamento, ma prima vorrei conoscere la vostra opinione o idee su questi temi.

Un caro saluto,

Pagèsiques

He rebut molts correus (centenars, per ser precisos) de persones que m'expliquen que el dimarts passat (dia 20) van sentir una brisa molt agradable que els entrava per les finestres i els refrescava la cara i els aclaria els sentits. Totes coincidien, curiosament, a dir-me que la cosa havia estat cap a mig matí.

No era altra cosa, els vaig respondre, que l'efecte que produïen els milers de lectors que, sabent que aquell dia arribarien a les llibreries, havien anat a buscar-hi les Pagèsiques, el nou llibre de poesies de Perejaume, i que, en fullejar-lo de forma simultània, tota aquella llum gerda i terrosa sortia i s'envolava pels carrers de pobles i ciutats.

Jo vaig anar-hi a la tarda: a un quart i cinc de cinc ja m'esperava al carrer Cremat de Terrassa que obrissin el Cau Ple de Lletres. Vaig demanar-ne un exemplar i el vaig fullejar de dalt a baix. Després vaig preguntar-li al llibreter si n'hi havien arribat gaires, de Pagèsiques, i em va dir que només dos exemplars. L'endemà hi vaig tornar i els vaig comprar tots dos, esgotant-ne les existències.

Ja tindrem ocasió de parlar-ne, d'aquest llibre que publica Edicions 62, però de moment m'agradaria reproduir-ne alguns versos i idees que compartiré amb els decreixents. Hi ha coses que intentem dir amb tesis, assaigs, llibres o articles sencers i que al llibre es troben condensades en unes poques paraules. La primera (p. 20) i la segona (p. 38) les reprodueixo totalment, la tercera és només un fragment (p. 58).

Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això, 
perquè, amb una gla a la boca, 
el centre d'expressió fos arbre,
passés a ser arbre, 
sota un cel de llavor, 
davant l'obra blau cel, 
llegia els llavis de l'aire,
amb una gla a la boca
d'alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.

Que cal construir 'una proposta ètica-estètica ambiental que es descentri del subjecte racional, cap a allò radicalment i absolutament estrany: altres cultures, altres espècies, altres éssers vius, altres formes possibilitadores de vida, Altres, en el seu sentit més genuí' (Patricia Noguera, p. 22, filòsofa deixeble d'Augusto Ángel Maya)? Posem-nos una gla a la boca i mirem de parlar!

Les nimfes, ui!
La vida i la mort són dones,
i la paisatge i la lloc, també. 
I aquest tram de cel
amb la ruda que frega per perfumar-se'n:
totes dues ho són.
Com són dones les grans turqueses

a trenc d'alba, i els robins.

Canviar el gènere dels substantius, per si es refeien del trinxament semàntic i adquirien significats nous!

L'abundància era petita. En la pobresa agrària dels petits masos, l'abundància era petita. Encara sento les paraules de la mestressa de can Pau Foguera:

«Vivim d'una mica de bestiar i d'una mica de res més».

Al capdavall, tot és per aprofitar. ¿Qui us diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l'arada?

Frugalitat, fertilitat... arrencar el ciment. Només ens hi hem de posar.

M'agradaria acabar amb algunes declaracions que recull la notícia de VilaWeb i la de l'Ara. Perejaume, que durant la dècada que ha estat treballant en les Pagèsiques ha viatjat menys, diu que 'cada vegada el marc dels meus poemes és més local per qüestions biogràfiques. (...) Aquests darrers anys, voluntàriament i vocacionalment m'he estavellat contra un lloc concret i precís'. I que 'es dóna una relació tan estreta entre territori i llengua, que s'acaben confonent. I aquesta síntesi em genera uns espais de creixement, i per això estar al territori no m'angoixa. Perquè la mida del territori depèn de la relació que hi establim'.

En la transició sociometabòlica en què ens trobem, aquesta capacitat d'eixamplar l'espai (l'espai físic i l'espai pensat) és clau per aconseguir una reducció de la mida de l'economia. La contracció haurà d'anar acompanyada d'un augment de la capacitat d'utilitzar els recursos locals i localment, és a dir, d'una expansió topològica de l'espai en el sentit de la Teoria General dels Recursos i de l'aproximació eco-semiòtica del professor Almo Farina.

Però d'això ja en parlarem un altre dia, si de cas.

El 15-M amb (una mica de) perspectiva (III)

La consideració d'Hèctor López em porta al cas particular de Salvador Cardús, a qui tampoc no agrada el caràcter espanyolíssim de la plataforma Democràcia Real Ja! (Ara, 22/5), nascuda a la Puerta del Sol de Madrid. Però el que considera més greu és 'el discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen [els indignats] amb estratègies populistes. (...) Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social' (Ara, 19/6).

Hi ha més suc del que sembla, en aquests fragments. Jo agraeixo de tot cor a Cardús que m'hagi ajudat a alliberar la ment en relació a la independència (tal com explico a Més enllà de la independència II), però aquests dies he vist clar que, pel que fa a les possibilitats de transformació social, té unes idees ben conservadores. L'aclariment que fa, entre guions, sobre l'accepció de política que utilitza en l'article (la política representativa), demostra que és ben conscient que n'hi ha d'altres, d'accepcions. Tal com dèiem en els dubtes sobre les mobilitzacions, la política és una 'negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments', sinó en d'altres institucions que no sempre són democràtiques (per exemple les institucions econòmiques mundials). 'Això no vol dir que s'hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim', dèiem, 'sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions [d'aquells] dies no són antipolítiques -i molt menys apolítiques- sinó contràries a l'estat actual del sistema de democràcia representativa'.

El moviment del 15-M representa la possibilitat de creació d'espai polític nou (vegeu l'article de Swyngedouw a l'anterior post de la sèrie). Els canvis rupturistes, revolucionaris, aquells que inauguren un nou ordre de coses, no poden sorgir únicament des de dins del propi marc de presa de decisions i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d'entrar elements provinents dels marges. Per posar un exemple relacionat amb el que dèiem més amunt, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític establert, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre i això impulsa un creixent nombre d'independentistes a lluitar per declarar-se'n fora. 

Sobre l'espai creat pel 15-M, ja es veurà d'aquí un temps l'abast i la repercussió del moviment. De moment, i per contrarestar les opinions desactivadores (per conservadores) de la premsa majoritària, va bé llegir articles com el d'Òscar Simón (Les victòries del #15M), en què s'expliquen algunes 'victòries' del moviment com: el venciment de l'apatia i el desterrament de la por; la plasmació de la necessitat d'una millor democràcia; la resistència a la repressió policial i a les ordenances de civisme; l'evitació de desnonaments, o el propi intent de cooptació per part dels partits polítics. Sobre aquest darrer punt i d'altres temes, llegiu un post més que interessant de l'antropòleg Delgado, que ja tindrem temps de comentar quan parlem, en aquesta mateixa sèrie, de les valoracions que elements com Swyngedouw o el mateix Žižek fan del 15-M. Però abans reprendrem Cardús.

Invitació

Amigues,

La present és per convidar-vos a una festa sorpresa que li farem a en Iago, fadrí de Sant Joan de Matadepera, en motiu dels seus 30 anys. Ell no és que ho vulgui celebrar massa, però nosaltres creiem que li farà il·lusió que li preparem aquesta festeta. Serà a Sescorts, la nostra balma-corral mil·lenària, ben a prop d'on nosaltres ens estem, el proper dissabte 17 de setembre (el seu aniversari és el dia 19), a partir de la posta de sol.

Per arribar-hi hi ha múltiples vies. La canal de l'Abella és potser la més directa (heu d'agafar la pista que va de can Robert a can Garrigosa, en qualsevol de les dues direccions i, un cop sigueu enmig de la fondalada, anar per amunt). També hi ha la canal del Pi Tort (agafeu la sortida des de can Pèlags), que potser es fa una mica més pesada. Altres opcions són el camí dels Monjos, que podeu agafar als Dipòsits, i la carena del Pagès, però les desaconsellaríem perquè, en ser cap de setmana, es preveu un trànsit intens.

No cal que confirmeu l'assistència ni res.

Firmat: Sant Llorenç i Santa Agnès

La festa va ser un èxit (érem tota la colla).

Conxa d'Or per Isaki Lacuesta

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb la Filka i companyia (des de Núria vam pujar fins al coll de Noucreus i vam baixar per la vall de Carançà; les marmotes estan ben grasses) i, en arribar a casa, tenia tot de correus electrònics a la bústia d'entrada, dos dels quals eren de la meva mare. Els vaig llegir per ordre invers d'arribada: primer el segon, enviat el diumenge al migdia, i després el primer, de dissabte a la nit.

En el de diumenge la mare, la Conxa, em deia que al matí havia sentit l'Isaki Lacuesta en una entrevista que li feien a la ràdio, i que estava una mica mosca per les crítiques que El País havia fet a la seva pel·lícula 'Los pasos dobles', projectada al festival de Donostia el passat dilluns 19 (dia del meu aniversari). I que llegís els diaris per veure les crítiques. En llegir el correu de dissabte ho vaig entendre: la seva pel·lícula havia guanyat la Conxa d'Or.

Després de la sorpresa, de seguida li comento al Gerard i ens posem a llegir les crítiques. La de El País és d'en Boyero, que qualifica la pel·lícula d'absurda i idiota i li dedica el bonic substantiu de 'gilipollez' (l'endemà de l'estrena). I esclar, no li va agradar gens que li concedissin la Conxa d'Or: 'Los pasos dobles no solo es ininteligible, sino también vanamente pretenciosa, mortalmente aburrida, un fracaso narrativo en su intento de mezclar las leyendas y el realismo, un puzle caprichoso, un relato muerto (...), una pseudopelícula en la que solo abandono la somnolencia en las breves secuencias que captan a Barceló pintando' (llegiu-la, si voleu). Jo no hi entenc gaire, de crítiques, i menys de crítics, però em fa l'efecte que aquest home deu estar-ne fins als gloriosos, del seu ofici, perquè es passa el dia veient pel·lícules i no li n'agrada gairebé cap. El Gerard, que hi entén força, diu que el Boyero fa unes crítiques molt basades en la seva subjectivitat, i que ell vol pel·lícules que l'entretinguin i li facin passar una bona estona. A l'Almodóvar, per exemple, no el pot ni veure. Esclar que una crítica negativa del Boyero a una pel·li de l'Almodóvar fa que molta gent vagi de pet a veure-la (mireu si no la carta de Rafa Jiménez al Time Out núm. 43, edició impresa).

L'Isaki es va defensar, tant a la cerimònia de lliurament de premis (aneu al minut 48 i mig i al 53 i mig, quan diu al públic que si l'endemà llegeixen a les crítiques que és una pel·lícula inintel·ligible que no s'ho creguin) com a la roda de premsa, on diu que és una pel·lícula molt petita (està molt bé, aneu directament al minut 25 i mig). Tinc ganes de veure Los pasos dobles i El cuaderno de barro, el documental bessó de la pel·lícula que també ha presentat a Donostia. De l'Isaki Lacuesta, us recomano especialment 'Cravan vs. Cravan' i 'La leyenda del tiempo'.

L'Isaki em va ajudar a escriure el guió del Verema de Veremes.

Més enllà de la independència (V)

Vegem doncs algunes de les qüestions sobre bilingüisme debatudes per la comunitat científica internacional, per exemple al llibre 'Bilingualism: a social approach', editat per Monica Heller (Palgrave Advances, 2007). El llibre examina la noció de bilingüisme tal com s'ha desenvolupat en la lingüística, així com l'ús que se'n fa en els discursos dels actors que intervenen en el marc de l'estat i la societat civil. Les llengües s'entenen com a formes de pràctica social més que no pas com a sistemes lingüístics aïllats i discrets, i per tant el bilingüisme com una àmplia varietat de pràctiques sociolingüístiques relacionades amb la construcció de diferència social i de desigualtat social en condicions històriques concretes (vegeu-ne dues ressenyes publicades a Language in Society i Language Policy). Si odieu Foucault, el llibre no us agradarà gens.

Hi ha reflexions crítiques i interessants sobre llengües en perill, drets lingüístics i construcció d'estats-nació. El capítol de Donna Patrick, per exemple, sosté que les minories lingüístiques assumeixen paradoxalment la retòrica de la nació moderna, construïda sobre la idea 'una llengua i un poble', en el seu esforç per resistir la dominació cultural i lingüística. Una retòrica que, no cal dir-ho, és la que ha fonamentat històricament la construcció dels estats-nació que les oprimeixen. En la mesura que la construcció de la nació porta associada l'estandardització de les llengües o els dialectes que s'hi parlen en el marc d'un estat-nació, el risc d'excloure i marginar minories i membres de grups menys poderoros és evident. En el cas català, tot i que l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans (fonamentat en les característiques del català central) admet la variació geogràfica i està adaptat al marc dialectal balear per la Universitat de les Illes Balears (ometo el cas del País Valencià per no complicar-ho excessivament), s'ha dit des de diferents sectors que 'el normativisme barceloní deuria obrir-se en direcció a una més gran permeabilitat de les altres varietats del català (...) Un espai més gran per a la varietat a l'interior de la llengua augmentaria la funció comunicativa i disminuiria els perills d'un demarcacionisme exagerat' (G. Kremnitz, al llibre citat en l'anterior post de la sèrie, p. 75). Pel que fa a la relació amb les altres llengües que la gent d'aquí utilitza o bé habitualment (castellà, àrab, aranès) o bé com a llengües franques (a més del castellà, l'anglès), el català hauria de ser-ne la comuna, la vehicular, la principal, l'hegemònica? Què volen dir, en termes de relacions interpersonals, de poder i amb l'administració, cadascuna d'aquestes paraules?