El Montseny, per a qui?

Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Vaig a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva –diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà. Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu, passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home – Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.

S'acosta un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la muntanya ja està tapada del tot.

Arribem a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir –respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims). La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.

Aconsegueixo convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit. Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe, diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres. Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon. Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert, on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a l'excursió.

Emprenem la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat. Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí és talment una trinxera on jo he fet la guerra.

Enfilem el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe, tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres, conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una muntanya de qualitat.

Decreixement i Confederació Catalana de Municipis Lliures

Xerrada a les jornades de l'exposició "Jo em rebel·lo, nosaltres existim" de la Fundació Palau (Caldes d'Estrac, 29/11/2013).

Bona tarda. Parlaré de decreixement i de les perspectives de transformació radical de la societat que s'entrelluquen aquí i ara. Començaré fent cinc cèntims de què entenem per decreixement per després passar a esmentar breument els diferents actors i les estratègies que l'impulsen. Finalment esbossaré un dels múltiples escenaris que pot viure el nostre país en els propers mesos.

Decreixement: fonts

Per decreixement entenem una disminució, democràticament pactada, de la grandària del nostre sistema econòmic per tal que aquest s'adapti i s'ajusti als límits ecològics del propi planeta. Una disminució de la capacitat de les nostres economies de processar materials i energia i d'excretar residus, al llarg de la qual les riqueses i l'accés als recursos naturals es redistribueixin fins a assolir societats equitatives i justes. Important dir-ho des del principi: el decreixement no aspira a tenir objectius compartits amb la Comissió Europea, l'OCDE o el Banc Mundial. No volem tenir il·lusions compartides ni amb aquestes institucions ni amb les grans corporacions transnacionals, que com sabeu assumeixen amb tota comoditat i comparteixen amb una part del moviment ecologista el cínic objectiu del desenvolupament sostenible. Ben al contrari, el decreixement aspira, en un context de despolitització dels afers que afecten el futur de les persones i dels pobles, a tornar a posar sobre la taula la qüestió de la necessària transformació social i ecològica. A dir, ei, nosaltres i vosaltres tenim visions del futur i objectius clarament diferents. Antagònics. Quan hi estigueu d'acord, nosaltres canviarem d'opinió.

El decreixement va més enllà de ser un marc merament ideològic, en el sentit d'un sistema tancat d'idees i valors, ja que recull diferents preocupacions, objectius, actors i estratègies. Un torrentàs on convergeixen diferents corrents d'idees crítiques i d'acció política, les anomenades fonts del decreixement. N'esmentaré sis (a partir del treball What is Degrowth? From an activist slogan to a social movement dels companys de Recerca & Decreixement. N'hi ha una versió parcial en català aquí). La primera font raja de l'ecologia: els ecosistemes tenen un valor intrínsec, són importants per si mateixos i no només com a font de recursos naturals. Hi ha una clara incompatibilitat entre la conservació dels ecosistemes i la producció industrial i el consum. El creixement de la producció industrial mundial va de bracet de la destrucció de la diversitat biològica i lingüística, les selves, els sòls, els cursos d'aigua i l'atmosfera. No hi ha hagut fins ara una separació d'ambdues tendències i res no fa pensar que això pugui passar. Per tant el decreixement és una via per reduir la pressió humana sobre els ecosistemes planetaris. La segona font prové de la crítica al desenvolupament i la crida a l'anti-utilitarisme. És en aquest sentit que decreixement és una paraula míssil contra l'imaginari dominant. Serge Latouche prové d'aquesta línia, on també hem de citar Arturo Escobar, entre d'altres. L'essència que en recollim és la crítica a la uniformització de cultures per efecte de l'adopció universal de tecnologies i models de producció i consum provinents del Nord. És aquí on diem que desenvolupament sostenible és una contradicció no només cínica, sinó tòxica. I és també d'aquesta font d'on prové la crítica a la idea que els humans som agents econòmics que es regeixen per l'objectiu de maximitzar la utilitat personal. Inspirada per gent com Marcel Mauss o Marshall Sahlins, sosté que aquesta és només una de les moltes concepcions del món que han existit i existeixen, i que poden existir economies basades en el compartir, el regal, la reciprocitat i l'intercanvi. 

La tercera font és el que podem anomenar, a grans trets, el sentit de la vida, i la necessitat de retrobar el sentit perdut de la vida moderna. Hi és important la recerca sobre felicitat, que mostra com a partir d'un cert nivell de renda la felicitat deixa d'augmentar i que per tant més creixement és no només superflu sinó fins i tot perjudicial. Citaríem aquí el moviment de la simplicitat voluntària, amb la idea bàsica que l'adopció d'una vida més senzilla no és pas una opció opressiva sinó alliberadora. Thoreau n'és un bon referent, però no l'únic. La quarta font és la bioeconomica o economia ecològica, que posa èmfasi en la disponibilitat limitada de recursos i d'embornals, característica que limita per definició els sistemes econòmics. Un argument clau és el zenit del petroli, que preveu un màxim de producció mundial inevitable i irreversible, així com la també inevitable disminució de la Taxa de Retorn Energètic de les fonts fòssils, és a dir, l'energia que n'obtenim en relació a l'energia que invertim en l'extracció. D'aquí prové la crítica a l'esperança de modernització ecològica: la innovació tecnològica no pot superar els límits biofísics per molt que ens hi entestem. 

La cinquena font és la democràcia i la resposta a la manca de debat sobre creixement, desenvolupament i progrés. Tres idees clau: 1) a partir d'un cert nivell, el desenvolupament tecnològic no és compatible amb el control popular (Ivan Illich); 2) la tecnologia tendeix a esdevenir una força autònoma que s'autoalimenta i no para de créixer (Jacques Ellul); i 3) l'autonomia d'una societat depèn de la capacitat d'autogovernar-se amb unes normes posades en dubte contínuament, i la democràcia només pot existir dins d'una certa autolimitació (Cornelius Castoriadis). Finalment, la sisena font del decreixement és la noció de justícia, contrària a la idea que per tal de reduir la pobresa cal fer créixer l'economia perquè unes engrunes de riquesa arribin a les capes més desafavorides de la societat. S'aposta més aviat per la redistribució de les riqueses, l'accés als recursos naturals i l'exposició als impactes ambientals. La pobresa, a més, està lligada al consum relatiu, és a dir, a la comparació social i l'enveja. Cal disminuir el nivell de vida de les classes riques del Nord i del Sud.

Decreixement: actors

Pel que fa als actors que impulsen el que pot ser la gran transformació del decreixement, podem diferenciar-ne un primer gran grup: els activistes que s'oposen incansablement a la construcció de noves infraestructures de transport (campanya contra el Quart Cinturó al Vallès), noves línies elèctriques (campanyes i accions contra la línia de Molt Alta Tensió tot al llarg del seu recorregut), ampliacions d'aeroports (El Prat) i, en general, a les contínues agressions al nostre territori (ampliacions de pistes d'esquí, projectes urbanístics a la costa i les planes litorals, parcs temàtics). L'oposició adopta diferents formes, des de la manifestació fins a l'acció directa, i pateix durament la repressió de l'estat.

Un segon grup d'actors per al decreixement inclou totes aquelles persones i col·lectius que treballen des de fora de les institucions dominants per endegar alternatives locals, descentralitzades i democràtiques d'organitzar la vida col·lectiva. Aquesta línia encaixa a la perfecció en la llarga tradició llibertària i cooperativista catalana. Destaca la Cooperativa Integral Catalana, una xarxa que enllaça cooperatives de productors i consumidors ecològics i de productes artesanals, habitants d'ecoviles i xarxes d'intercanvi amb monedes pròpies, i que aspira a donar resposta a totes les necessitats bàsiques dels seus membres. Una iniciativa que beu directament del llegat de les col·lectivitzacions anarcosindicalistes de 1936 i 1937 i que en reivindica l'originalitat i la vigència en ple segle XXI. O la Xarxeta, una xarxa de pagesos i pageses que produeix aliments sota criteris ecològics molt més estrictes que els de l'administració estatal-autonòmica. O bé les cases okupes que produeixen realitats rurbanes més o menys autònomes, com Kan Pasqual, Can Masdéu o Can Piella, aquesta darrera durament desallotjada pels Mossos d'Esquadra el maig d'enguany. Són iniciatives que, en plena metròpolis, qüestionen la suposada bondat del treball assalariat tot sortint -encara que parcialment- del mercat de treball i alliberant temps que serveix per autoorganitzar-se i cuidar-se mútuament. Hi ha un pont entre aquestes iniciatives i els sindicats anarcosindicalistes catalans que veiem créixer en força i legitimitat (CGT i CNT) davant del desprestigi dels sindicats oficials pel pacte amb el tardofranquisme i el capital.

Un tercer grup d'actors, de caràcter més reformista, és constituït per persones que actuen dins de les institucions dominants impulsant mesures encaminades a crear condicions de canvi social. Per exemple, algunes institucions com la seguretat social, l'educació i la sanitat públiques i altres elements del quasi extingit estat del benestar són instruments que permeten una redistribució de la riquesa i l'accés a serveis bàsics.

Ruptura amb l'estat espanyol

De les friccions i les (in)compatibilitats entre aquestes dues línies d'estratègia -en termes més clàssics, un cert reformisme estatalista i el contrapoder llibertari- en pot sortir, al meu parer, alguna cosa nova. Em limitaré a descriure un dels múltiplies escenaris possibles. Ara mateix hi ha un pols fort entre unionistes i secessionistes. Hi ha unionistes disfressats de terceres vies i falsos federalistes que intenten adulterar el contingut de la pregunta, en el que seria una nova traïció dels líders, per citar Xirinacs. Imaginem però que s'aconsegueix pactar una pregunta inequívoca per al referèndum d'autodeterminació. L'estat espanyol el prohibeix però una massiva acció de desobediència civil orquestrada per l'Assemblea Nacional Catalana el fa possible. La desobediència civil fa canviar la correlació de forces del catalanisme independentista en favor del partit que històricament l'ha representat al Parlament. Les darreres enquestes d'intenció de vot apunten cap aquest canvi. Esquerra Republicana, però, ja no és el partit dels anys 30, ha virat cap a la socialdemocràcia com pràcticament tota l'esquerra parlamentària europea, i la socialdemocràcia ha mort. A més, per acontentar els votants provinents de Convergència Democràtica, donarà prioritat al vessant nacional per sobre del social. Ja no està en condicions de representar el cooperativisme republicà i, a diferència dels anys 30, quan rebia el vot dels anarquistes catalans en les conjuntures que aquests consideraven potencialment transformadores, ha perdut tot lligam amb els espais de contrapoder. Aquí emergeix amb tota la seva força i coherència històrica l'esquerra independentista i el projecte d'unitat popular municipalista articulat en CUPs, cridat no només a ser un cavall de Troia dins les institucions burgeses sinó a portar l'independentisme popular de l'ANC cap a posicions molt més polititzades.

Imaginem una clara victòria del sí a la independència en un referèndum d'interpretació inequívoca i celebrat gràcies a la desobediència civil massiva no violenta el 2014. Un estat de transició s'investeix de les competències que li faltaven a la Comunitat Autònoma. No disposa d'exèrcit, però en canvi té un cos de policia que s'està armant amb nous dispositius de control de masses. Les xarxes de solidaritat creades durant el procés de desobediència civil per fer front a l'eventual repressió estatal poden ser claus per a sotmetre el cos policial a control popular. Tota l'arquitectura de contrapoder dissenyada pels actors més radicals i pioners que en els darrers anys han treballat intensament per tirar endavant i fer realitat alternatives socials i econòmiques es troba ara davant d'un estat més petit i amb menor capacitat de repressió, que a més té cada vegada més cavalls de troia dins de les seves institucions.

Cap a una Confederació Catalana de Municipis Lliures

Aquest estat provisional inicia un procés constituent cap a la descentralització progressiva del poder i el decreixement del metabolisme social, és a dir, la quantitat d'energia i materials que l'economia catalana processa van reduint-se progressivament fins a adaptar-se als límits del propi territori o de regions més àmplies d'intercanvi (País Valencià, Occitània). Les Entitats Locals Autònomes (ELAs), que tant poden ser municipis actuals com escissions municipals com colònies industrials okupades, són la base de la nova arquitectura del poder, on aquest està dividit territorialment, amb contrapès geogràfic.

Les ELAs, que es federen lliurement, s'organitzen al voltant de l'ús dels recursos propis, utilitzats pel bé comú i compartits per tots els habitants agermanats per una terra comuna. Les regions forestals com les muntanyes litorals o pirinenques s'organitzen per a la producció de llenya, fusta i carn destinades a la sobirania alimentària i energètica de la Confederació. Les planes agrícoles es van reconvertint gradualment a la producció ecològica i van adaptant els cultius i les institucions d'accés a la terra i laborals a la satisfacció de les necessitats bàsiques confederals i a la manca de combustibles fòssils, fertilitzants inorgànics i maquinària pesada. Els centres industrials que encara es considerin útils es poden reconvertir cap a la producció de primera necessitat, mentre que els polígons buits són desmantellats o destinats a altres usos prioritaris, així com els aeroports i les autopistes innecessàries.

Les ELAs deleguen a l'estat confederal, que ja no és un estat central, la capacitat de dirigir la transformació cap al decreixement, i alhora l'obligació de garantir una renda bàsica universal que garanteixi un accés als serveis bàsics a aquells que es troben en risc de ser exclosos de les noves xarxes cooperatives. Un estat confederal que gradualment projecta una disminució de la capacitat d'acollida de turistes tant a Barcelona com a la costa, i que vetlla per l'adaptació de les activitats econòmiques a la nova realitat. I que, lògicament, treballa en xarxa amb iniciatives semblants per al decreixement arreu d'Europa i d'Amèrica del Nord, així com amb aliats naturals del decreixement com els moviments per a la Justícia Ambiental de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica. Perquè sols ho tenim una mica difícil.

Altres posts sobre decreixement en aquest bloc
Altres posts sobre independència en aquest bloc

La Piella: resistència camperola

Fa uns mesos vaig escriure aquest article sobre Can Piella pel número 5 de la revista Vallesos. La casualitat ha volgut que surti publicat tot just uns dies després del desallotjament, que va tenir lloc dimecres passat. Aquí podeu veure el contingut del nou número d'aquesta bonica revista i fer-ne un tastet. A Can Piella i al Vallès, la resistència continua!

En aquest Vallès tan atrotinat que tenim, hi ha alguns indrets ben conservats que es resisteixen a desaparèixer. Gallecs, per exemple, o el pla de Palautordera. Sota un setge permanent de polígons i urbanitzacions, més que no pas recordar-nos el que el Vallès un dia va ser, ens suggereixen el que aquesta terra pot esdevenir. 

La Piella és això. Aquesta masia del segle XVII té un aspecte extraordinari, enmig de tant de ciment. S'hi arriba fàcilment des de l'estació de tren de la Llagosta, a peu. Travesses el centre de la vila, surts del polígon industrial, creues una riereta i de seguida la veus al fons, lleugerament enlairada. Camino per una pista ampla de sorra que s'enfila per una ufana de verd cereal. Un cartell informa: “Can Piella. Espai autogestionat”. Faig drecera per un dels marges i torno a entrar a la pista, que em porta a la casa. Dues noies treballen a l'era. Aviram. Una gossa surt a rebre'm al costat de l'hort, ple de verdura. Entra i surt gent per la porta principal. Al costat d'aquesta, unes guspires blaves sobre fons negre assenyalen un taller de ferrers, atrafegats. Entro a la casa. Hi ha soldadors treballant, gent jove fent un mos, d'altres de reunits. Iago, Javier, salut.

Si hagués arribat a la Piella cinc anys enrere, hauria trobat un panorama ben diferent. Un mas abandonat i incendiat, ple d’escombraries i amb les terres mig ermes. Terreny perfecte per un nou polígon industrial típicament vallesà. Però un col·lectiu de joves (l’Associació per a la Conservació de la Piella) va treballar intensament per rehabilitar la masia, recuperar la pràctica agrària i revitalitzar el medi natural. Així, van refer els sostres i restaurar l’interior de la casa, van arreglar les basses i netejar la mina d’aigua, i van preparar la terra per a fer-hi horts ecològics, destinats tant a l’abastament de la casa com als veïns interessats a cultivar les pròpies verdures. Tot això acompanyat de multitud de tallers, jornades i activitats per a tots els públics, i amb el suport d’un gran nombre d’associacions culturals i ecologistes, estudiants, cooperatives de producció i consum, científics, poetes... 

Referent alternatiu

Fins al punt que la Piella s’ha convertit en un referent per molta gent de la comarca, que hi veu el símbol d’un Vallès alternatiu i tanmateix real. L’Eloi, un dels habitants de la casa, vivia a Sabadell. S’hi sentia desarrelat i tenia la sensació que era el mateix viure allà que a Badalona o a l’Hospitalet. Va conèixer la Piella durant una de les jornades que organitza l’associació, i a poc a poc s’hi va instal·lar. Aquí és totalment diferent perquè coneix el territori, les muntanyes, les terres que ha treballat... Per l’Eloi aquesta masia “simbolitza una civilització rural que ha desaparegut” amb la modernitat, però que té moltes coses bones per aprofitar. Per exemple, la pagesia tendia a diversificar les activitats productives per assegurar-se l’obtenció dels recursos bàsics. A la Piella es treballa amb una gran biodiversitat agrícola, i es posa una atenció especial en la recuperació de les varietats locals del Vallès. Però les activitats productives van més enllà de l’agricultura, ja que a més de produir hortalisses i ous, s’elabora pa, cervesa, conserves i licors, i des de fa poc hi ha un taller de ferro on es construeixen unes estufes de llenya supereficients. “Ara ens pensem que en sabem molt, però estem reinventant l’essència del passat”, comenta en Pau, que viu a la Piella des de l’inici del projecte i ha parlat força amb els antics masovers de la rodalia. Els de la Piella o el mas Rampinyo, per exemple, vivien de les vaques, el cereal, el fruit sec i una mica de vinya, però la pressió del mercat i de les normatives del sector va fer que s’anessin especialitzant en una sola activitat i que finalment tanquessin els masos.

L’autonomia és un dels valors que comparteix el col·lectiu de la Piella. La idea bàsica és la següent. Normalment les persones treballen vuit hores al dia a canvi d’un salari que els permet comprar tot allò que creuen necessitar. Si, en comptes d’això, dediquessin la seva capacitat creativa i productiva a aquelles activitats que els permeten satisfer directament les necessitats bàsiques (com cultivar la terra o mantenir els habitatges en bones condicions), la cosa canvia. L’autonomia econòmica dóna autonomia política, argumenta l’Eloi, perquè allibera les persones d’un mercat i d’uns processos que no controlen i que, al capdavall, les dominen. Però, atenció, l’autonomia no equival a l’aïllament social, sinó que al voltant de l’activitat de la Piella s’ha anat teixint una xarxa molt viva de relacions socials. Per exemple, la gent de la casa i els veïns que vénen a treballar els horts comunitaris comparteixen espais, eines i sistemes de reg, intercanvien llavors, s’ajuden mútuament. “Això és una interdependència buscada, perquè sabem que soles no anem enlloc”, comenta la Marta. Originària de Galícia, va venir a Barcelona atreta pels moviments alternatius i va formar part d’un projecte de comunitat autogestionada a la ciutat. “Ens omplíem la boca parlant d’autogestió però no érem realment autònoms. Autogestió venent cerveses en un centre social o en un bar?”, es pregunta. Per això va optar pel camp, on hi ha moltes més possibilitats de fer un treball compromès en aquest sentit.

Parlant amb la Marta anem pujant, per un camp d’alfals, cap al pou, fins que apareix una vista prou eloqüent del Vallès d’avui. Mirant a llevant, veiem la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Més enllà de l’AP-7, sorollosa, l’espai de Gallecs. Profusió d’urbanitzacions i polígons industrials. A tocar de la Piella, un bosquet de pins sembla talment una manta amb què protegir la casa de tota aquesta voràgine. Lluny de trobar-se en un entorn idíl·lic, la Piella porta un missatge de canvi al cor de la gran conurbació. Això ho tenien molt clar, els del col·lectiu, quan buscaven un espai per a desenvolupar el seu projecte. Necessitaven un espai rural per a cultivar-hi l’autonomia, però alhora volien que fos proper a la gran ciutat per estar connectats amb els moviments socials i polítics que ara mateix hi bullen. En aquest sentit, el Vallès era una comarca ideal, però van topar amb la dura realitat. Tots els masos estaven comprats per immobiliàries que esperaven el millor moment per fer diners a costa de la riquesa de tots. “S’especula amb el nostre patrimoni més essencial que és la terra”, diu en Pau. Els va ser impossible trobar un lloguer viable i van decidir okupar la Piella. 

Pendents de desallotjament

Ara, arran de la denúncia de la propietat (el conglomerat immobiliari Grupo Alcaraz), i malgrat les mobilitzacions veïnals en defensa d’aquest espai i el suport dels ajuntaments de Santa Perpètua de Mogoda i de La Llagosta, la Piella està amenaçada de desallotjament cautelar. “Ara és una mala passada que ens facin fora”, comenta en Pau. Ja tenen una cooperativa muntada a Santa Perpètua, les activitats que organitzen gaudeixen d’una elevada participació, hi ha gent que els compra pa... I, sobretot, hi ha un col·lectiu d’entre 40 i 50 persones que utilitza col·lectivament els recursos de la Piella per a viure. En un moment duríssim de crisi profunda, el projecte ha generat una alternativa que ha revifat moltes persones, i ha gestat un embrió (qui ho sap!) d’un nou model d’organització econòmica i social al Vallès. Des del dia 15 de febrer els Mossos d’Esquadra poden entrar en qualsevol moment. “Repel·lir l’assalt és molt complicat, perquè són militars i estan entrenats”, diu la Marta. Amb tot, no marxaran en silenci. “Si he d’exposar la meva integritat física, doncs ho faré, perquè és per on ens tenen agafats, per la por”, continua. Resistiran fins on podran. Les imatges de la resistència remouran consciències i serviran per difondre les idees. Si els fan fora, aniran a alliberar una altra terra sotmesa.

Agonia d'una gallina

Gallina muerta por zeus en el jardin. Yo no se que hacer, esta sufriendo pq sigue viva.. esta fatal. No se que hacer ni con el perro ni con la gallina.
Remitent: Guida. Enviat: 19:24

Vamos a cortarle el cuello con una destral.. Para k no sufra. 
Remitent: Guida. Enviat: 19:32 

Diooooss!!! k xungo!!!! Ya sta exo.. Q mal rollo .... El cuerpo se movia!!!¡ uuuhhhaaaaagggg!!!!! No ha sido nada agradable..pobrecilla tio.....k final mas cruel.....
Remitent: Guida. Enviat: 19:41 

Mussols: us he observat

Ja fa dies que m'he instal·lat prop d'on viviu. A les nits sentia els vostres reclams. Em fèieu companyia. Algun cop m'havia semblat veure-us volar, però la foscor del capvespre no em permetia distingir-vos clarament. Abans d'ahir vau badar i us vau deixar veure amb claror. Us vaig observar una bona estona, amb i sense binocles. Un de vosaltres estava a la teulada de la granja de can Vila. L'altre, al costat de la xemeneia de can Ta. No cridàveu. Al de can Vila: eres ben bé com diu la guia, rodanxó i de cap ample. Giraves tant el cap que no sabria dir-te si estaves posat de cara o d'esquena a mi. Ara que sembla que us hem donat dret a veu (el parlament de la natura i tot això) no sé si us la sabem interpretar. Què ens voleu dir, exactament? Sigueu eloqüents perquè nosaltres tenim pa a l'orella.

Escolteu el moment de l'observació 

Palautordera

Estant a 200 metres sobre el nivell del mar i amb el massís del Montseny -que assoleix els 1700- tan a prop, dubto que hi hagi gaires llocs al litoral i prelitoral català on la vista adquireixi aquest gradient tan marcat. Un gradient que, com a la resta de zones de muntanya, es percep arreu, per exemple a la Fonda Turó de l'Home de Santa Maria de Palautordera, o a la conversa entre un avi i una noia en un bar (quan era jove havia pujat al Turó de l'Home a peu des d'aquí). Gradients latents, més o menys inconscients en la vida quotidiana de la gent del país. A les regions ramaderes, els ramats pugen a muntanya a l'estiu i en baixen gradualment amb l'arribada progressiva del fred i l'aparició de les neus. Recordo perfectament un vell de Benasc que, en descriure'm la pujada que feien amb el bestiar cap a les pastures d'estiu (al massís del Posets), se li aclarien els ulls com si reflectissin l'aire net i pur que hi devia bufar. 

El dia que vaig venir per primer cop a visitar la casa on m'he instal·lat, em va semblar que el pla de Palautordera tenia un aspecte nord-italià. Sembla fèrtil i de tarannà acollidor. Tot i que les urbanitzacions també hi han fet acte de presència, domina una sensació de plana lliure, encara no cimentada, no inerta del tot. Per a mi, que sóc de Matadepera, un antic poblet de camperols destruït per la urbanització de luxe, això té un valor extraordinari. Una plana amb una gran sensació d'horitzontalitat de llevant a ponent, i amb fondària fins al Collformic. Amb una gran aptitud agroliterària.

Amb una colla vivim en una casa que hi ha molt a prop de l'escola Vallmanya, just sobre el límit entre els termes de Sant Esteve i Santa Maria. Les de casa diuen que vivim en una masia. Jo més aviat penso que és una torre que masieja, i ara nosaltres l'ajudem perquè ho faci una mica més, si pot. Hem preparat un tros de pati per a hort: hem escatat, hi hem passat el motocultor i l'hem femat. El motocultor ens l'ha deixat un amic de la Guida (que viu a Campins) i el fem l'hem comprat a un noi d'aquí que té vaques. Ja hi hem plantat els enciams. El planter ens l'ha donat la Montse de can Vila (us en donaré de quatre lleis diferentes), que també ens ha donat tomàquets de penjar per treure'n la grana. El pare de la Dina ha podat les quatre oliveres que hi ha (la brancada va per llenya) i ens hi ha plantat una prunera. La parra la va podar un amic del Fede el dia de la festa d'inauguració de la casa, ben ensofrat. Farà raïms i ombra. Per a galliner hem acondicionat una de les dues corts annexes a la bassa i hem fet un tancat de filat perquè voltin per fora. Van arribar la setmana passada, però el Josep de ca l'Ayats, el nostre veí i assessor en temes hortogallinacis, diu que tardaran quatre o cinc setmanes a pondre. 

Que com es diu, la casa? És una bona pregunta. En principi, segons el cartell, és can Cervera, el cognom dels propietaris. Però gratant una mica hem sabut que abans que els Cervera la compressin, era la casa Nova (la casa és feta dels anys 20 del segle 20). Com que a tocar de casa hi ha can Ta vam suposar que la nostra era la casa Nova de can Ta. Era un nom perfecte! Al cap d'unes setmanes vam veure que no, que la casa Nova de can Ta és una altra que hi ha una mica més enllà (una que veiem des de l'entrada). I que a la nostra havien deixat de dir-li la casa Nova a mida que passava el temps inexorable. Tot plegat, ens havíem quedat sense can Ta, i això va obrir una crisi toponímica que al cap d'un mes encara no hem resolt. Jo he proposat rebatejar-la com a can Taire, i en les properes setmanes l'assemblea decidirà.

L'ecologia política dels incendis forestals a partir del cas d'Horta de Sant Joan

Publiquem l'article Más allá del humo. La ecología política de los incendios forestales a partir del caso de Horta de Sant Joan (Tarragona, Cataluña) al volum 59/1 de la revista Documents d'Anàlisi Geogràfica.

Hi analitzem el dramàtic incendi d’Horta de Sant Joan de 2009 en el marc de l’ecologia política. La història ambiental local, els canvis d’usos del paisatge forestal anterior a l’incendi i el xoc entre els diferents discursos socials al voltant d’aquest ens parlen de diferents formes sociopolítiques de construir la relació entre natura i societat. Cada actor social explica i avalua la gestió del territori i de l’incendi d’acord amb escales temporals i interessos diferents. Els diversos discursos es poden classificar segons el grau d’inclusió o exclusió del foc en el sistema socioecològic. La nostra anàlisi mostra els 'paisatges desitjats' de cada actor social, la contextualització i l’anàlisi dels quals permeten realitzar una reflexió més profunda sobre els valors dominants i dominats en relació amb els boscos i els incendis. Concloem que és necessària una politització adequada del debat sobre les causes dels incendis forestals i les respostes que la societat catalana hi dóna.

Descarregueu-lo aquí

L'ús de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària

Publiquem l'article De les feixes als xalets. L'ús social i polític de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària. Matadepera (Vallès Occidental), 1931-1983 al número 24 de la revista Estudis d'Història Agrària. 

El present estudi, un nou resultat del projecte Memòries d'una feixa, mostra com la creació de la Matadepera residencial d’avui és el resultat d’intenses lluites polítiques i de poder que tingueren com a eix principal el control de l’ús social de l’aigua. La transformació d’un petit poble rural en una zona residencial per a les classes benestants no fou un procés espontani ni pacífic, sinó un projecte socioambiental ben planejat pels grans propietaris de terres que fou combatut per un sector de la població. En aquest procés, la lluita pel control de l’aigua, un recurs essencial per transformar els camps de secà i les vinyes en torres amb piscina, va anar estretament lligada a les disputes per la terra durant la República, resoltes violentament a la Guerra Civil. Així, la manca de llibertats civils i polítiques que suposà el règim franquista fou decisiva perquè els grans propietaris fonamentessin un desenvolupament urbanístic que, paradoxalment, es realitzà plenament un cop restablerta la democràcia.

Descarregueu l'article

25 anys de l'ADF de Matadepera

Discurs llegit durant l'acte de celebració (30 de novembre de 2012)

Bona tarda. Gràcies per acompanyar-nos en aquesta modesta celebració dels primers 25 anys de l’Agrupació de Defensa Forestal de Matadepera. El que farem serà, en primer lloc, repassar la història de la nostra entitat, amb un escrit que hem preparat des de la junta actual amb les aportacions dels antics presidents. En segon lloc, enllaçant amb la petita història, presentarem i avaluarem les activitats de prevenció de grans incendis fetes durant els darrers anys, amb l’objectiu de donar compte de la gestió feta fins ara davant de la ciutadania, que sou qui en definitiva les heu finançades i qui heu de valorar-ne la idoneïtat de continuar-les. Finalment, i abans de passar al cava, projectarem una selecció d’imatges d’aquest 25 anys. Voldríem dedicar aquest acte d’avui a la memòria de Joan Orriols, gran col·laborador de l’ADF i de Bombers, que com sabeu ens ha deixat aquesta setmana, i a la seva família en aquests moments difícils.

Si ens permeteu, llegirem per tal de no oblidar-nos res del que volem dir. A la dècada de 1930 Matadepera era un petit poble pagès de menys de 700 habitants. Un poble que s’havia començat a formar feia un segle i mig amb l’arribada de pagesos sense terra dels masos i els pobles de la rodalia. Els matadeperencs i matadeperenques d’aquell temps es dedicaven al conreu de cereals, vinyes i oliveres, que envoltaven el poble en forma de corona agrícola. Molts camperols treballaven a jornal als boscos dels grans propietaris, tallant alzines, fent costals de pi i coent carbó. Els ramats de bestiar connectaven tots aquests espais amb una mobilitat lenta que distribuïa i conservava la fertilitat de la terra. Alguns pagesos amb terres pròpies van veure una nova via de prosperitat en la parcel·lació dels terrenys agrícoles i la venda de parcel·les per a la construcció de cases d’estiueig. Així aniria creixent el poble i, a partir de l’arribada d’aigua del Llobregat, el 1949, Matadepera experimentaria el boom de la urbanització residencial que coneixem avui, amb prop de 9000 habitants. Un boom que en tan sols unes dècades es menjà la superfície agrícola del municipi i disseminà centenars de torres per uns boscos molt més combustibles degut a la desaparició del desembosc i el carboneig.

En efecte, Matadepera es va convertir en un municipi amb un alt risc d’incendis forestals, amb habitants, propietats i processos ecològics molt vulnerables a un gran foc. Els incendis de 1986 –especialment el de Montserrat– van iniciar, a escala catalana, el procés de constitució de les ADF mitjançant el Programa Foc Verd, centrat en la detecció ràpida dels incendis i en l’eficàcia dels mitjans d’extinció. Així mateix, també es volia promoure l’organització de propietaris de terrenys forestals, coneixedors del territori local. Al nostre municipi, l’incendi de la serra de l’Obac, aturat a la riera prop del Gabi, també influí en la creació de l’Agrupació de Defensa Forestal. Un grup de persones, entre elles alguns Bombers Voluntaris, que ja feia alguns anys que estaven actius i havien creat l’entitat, decidiren crear l’Agrupació de Defensa Forestal local. En la decisió de constituir l’ADF de Matadepera tenen un paper molt destacat Ramon Guimjoan i l’impuls de l’alcalde d’aquells dies, Víctor Peiró. Peça clau en aquesta constitució i sobretot en el desenvolupament de l’ADF va ser Cisco Arnau, persona entregada i afable, que va esdevenir el primer president de l’ADF. En aquells inicis no es diferenciaven les tasques de l’ADF i les de Bombers voluntaris, tot era un tot. De fet l’ADF va proporcionar, per una banda, una plataforma on iniciar joves en les tasques de prevenció i extinció i, per altra banda, i no menys important, la possibilitat de dotar-se de recursos econòmics i materials per poder tenir el material bàsic per la lluita contra el foc.

La tasca del Cisco va ser llarga i molt fructífera. Sobretot cal destacar el fet que es generés una pinya de joves i no tant joves units pel voluntariat en les tasques encomanades a l’entitat. La seva mort va deixar un buit molt important i va generar una etapa de transició en la qual Quim Vancells va prendre el relleu, amb una junta que li va donar suport. Aquesta etapa va ser continuista de la línia endegada anteriorment, de fet ell mateix ja havia participat prou activament amb en Cisco. Així es va succeir un relleu lògic, que va ajudar a donar continuïtat a una tasca que s’anava desenvolupant amb normalitat. Posteriorment, amb la junta encapçalada per Joan Galí arribaria la construcció de la bassa d’extinció d’incendis de Cabrafiga, apta per helicòpters, l’inici de les franges de protecció d’urbanitzacions i la col·laboració en la fundació de la Federació d’ADF del Vallès Occidental, que avui tenim representada entre el públic.

L’incendi de Sant Llorenç Savall de l’estiu de 2003, amb cinc víctimes mortals i més de 4500 ha devastades, va mostrar la virulència que un incendi podia arribar a assolir a la nostra contrada. Tot i que no va afectar el terme municipal de Matadepera, molts bombers voluntaris del poble i membres de l’Agrupació de Defensa Forestal local es van abocar d’una manera visceral a les tasques d’extinció. Alguns van viure situacions extremes en què van témer morir carbonitzats per les flames, mentre al Parc de Bombers les seves famílies restaven pendents de les notícies que arribaven de l’emissora. L’ADF de Matadepera també va encarregar-se de muntar i coordinar guàrdies de vigilants que, des del coll de Grua o d’altres punts de guaita, van vigilar la possible arribada de les flames al nostre municipi. L’incendi doncs ens va confirmar el risc que havíem d’assumir si no gestionàvem correctament la superfície forestal. Els camins i les basses, tot i que molt necessaris, no eren suficients, i l’ADF s’havia d’encaminar cap a noves tasques. Ja amb l’incendi extingit i un cop acabada la campanya d’estiu, al municipi es va intensificar el debat sobre els grans incendis forestals, la necessitat d’abordar-ne les causes estructurals i la conveniència de canviar-ne la percepció social. A Matadepera, l’Agrupació de Defensa Forestal va començar a treballar en la redacció d’un pla de gestió del territori per dotar-lo de la capacitat de suportar un incendi forestal sense patir conseqüències traumàtiques. En col·laboració amb els Bombers del GRAF, que preveuen els patrons de propagació del foc segons la topografia, l’estructura de la vegetació i els factors meteorològics, es van dissenyar una sèrie d’actuacions de gestió del bosc. El paisatge de referència era el dels nostres avis i àvies –amb alguns boscos esclarissats, espais oberts i conreus– però adaptat a la situació actual, bàsicament urbana. Aquest procés d’estudi i treball del territori es va concretar amb un projecte de prevenció de grans incendis, el qual va ser aprovat per unanimitat pel consistori d’aquells dies, i que ha servit de pauta fins avui dia per desenvolupar les tasques més importants de l’ADF i del municipi en la gestió del medi natural.

Ja durant la presidència de Toti Garcia, un cop aprovat el pla per l’Ajuntament de Matadepera el 2005, i gràcies a diferents subvencions públiques, l’ADF va contractar colles forestals per a realitzar-ne les actuacions previstes. Uns treballs que, essencialment, eren els mateixos que duien a terme els bosquerols i els carboners de dues generacions enrere, si bé amb un objectiu clarament diferent: la prevenció d’un gran incendi forestal en un entorn urbà dispers que requereix una gran inversió de recursos i mitjans. Desbrossar el sotabosc de brucs, estepes i gatoses. Aclarir l’alzinar, és a dir, seleccionar i tallar uns quants tanys de cada alzina perquè els restants creixin millor. Podar alguns arbres per ajudar-los a formar una bona copa. Deixar arbres d’edats i espècies diferents, incloent exemplars grans i saludables per assegurar la regeneració natural del bosc. Els treballs de millora silvícola, realitzats entre els anys 2005 i 2007, se situaven en dues zones estratègiques. Una, al llarg del camí Moliner prop del mas de can Torres, permetria afrontar un incendi que s’iniciés a la zona del Mont-rodon i can Font (com el de l’estiu d’enguany) i ascendís per les torrenteres rostes i embardissades cap a Sant Llorenç del Munt. L’altra, al llarg de la riera de les Arenes, representaria una oportunitat per a l’extinció d’un incendi que, mogut per vent de ponent, s’aproximaria des de la serra de l’Obac tot llançant focus secundaris a la zona de la riera.

Per tal de controlar el rebrot i mantenir una càrrega de combustible baixa als rodals aclarits, des de l’ADF vam impulsar la recuperació de la pastura extensiva d’ovelles i cabres. Els propietaris forestals del municipi ens van autoritzar a gestionar les pastures de les seves finques i ens van cedir un antic corral en desús. En una estratègia de custòdia del territori, l’ADF ofereix suport econòmic, logístic i administratiu perquè com a mínim un ramat pasturi els boscos de Matadepera. A més, ens encarreguem de llaurar i sembrar alguns camps que encara es conserven al municipi, tant per a produir farratge i gra per al bestiar com per a mantenir la discontinuïtat del combustible forestal. L’agricultura i la ramaderia extensives –juntament amb la silvicultura– contribueixen a la conservació d’hàbitats i espècies que han motivat la inclusió del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac a la Xarxa Natura 2000. Entre elles, la famosa àguila cuabarrada però també altres espècies no tan populars entre els mitjans però no per això menys importants: petits mamífers, papallones i ocells.

En els darrers vuit anys, aquestes tasques han comportat una notable inversió de recursos públics. Cal recordar que la superfície forestal de Matadepera és d’unes 1900 ha, al voltant d’un 75% del municipi, i que els treballs silvícoles de prevenció d’incendis ocupen unes 120 ha. Des de 2006, la inversió en treballs silvícoles destinats directament a la prevenció de grans incendis forestals ha estat d’uns 150.000 €, amb fons procedents de l’Ajuntament de Matadepera i de  l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge. Per a la gestió d’espais agrícoles i zones de pastures s’ha invertit, des de 2007, un total de 90.000 €, una part dels quals per al manteniment i sembra de les zones agrícoles, millora de boscos pasturables i suport a la gestió del pastor. Per una altra banda, 30.000 € més s’han destinat a la millora de les infraestructures ramaderes (corrals de la Barata i can Torres). Aquests recursos han procedit principalment de l’Ajuntament de Matadepera, però també cal esmentar l’obra social de Catalunya Caixa i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. El manteniment de pistes forestals, finançat en un 90% per la Diputació de Barcelona i en un 10% per l’Ajuntament de Matadepera, ha suposat una inversió d’uns 90.000 € des de 2005. A més, també s’ha fet un esforç important en l’adquisició de dos egipcis, així com altres materials per equipar els nostres voluntaris per a les tasques de prevenció i extinció.

A diferència de l’estratègia dominant a la majoria d’administracions amb competències en la matèria, la gestió de l’ADF de Matadepera no pretén excloure el foc del nostre paisatge. Això no només vol dir tenir-lo en compte en la planificació de la gestió forestal –anticipació i creació d’oportunitats d’extinció i resiliència– sinó també valorar-lo com una eina complementària de gestió. Les cremes controlades es basen en l’execució de foc de baixa intensitat de forma conduïda pels propis bombers, amb l’objectiu d’eliminar combustible i de crear una estructura forestal que no permeti incendis d’alta intensitat. Alguns boscos aclarits per l’ADF tenen pastures poc atractives pel bestiar, i alguns camps que ens convé conservar es troben en un estat força avançat de colonització arbustiva. Les cremes controlades, fetes amb els corresponents permisos de propietaris i administracions, i en base als darrers coneixements científics i tècnics, semblen una eina òptima per aquests casos. Estaria d’acord, la nostra població, a utilitzar les cremes controlades als boscos del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac? És una cosa que caldrà debatre en el futur.

Per anar acabant, dir que la gestió que fem des de l’ADF de Matadepera no és fàcil i ha estat sovint plena de dificultats. En general, ens trobem en un entorn bàsicament urbà però que necessita algunes activitats de tipus rural per la seguretat dels seus habitants. Aquest encaix no sempre és fàcil i la dificultat de les relacions amb els pastors que hem tingut cal cercar-la, almenys parcialment, en això. També és important remarcar el fet que el treball de l’ADF és estrictament voluntari, des de les juntes fins al grups de suport, i això sovint també topa o grinyola o costa d’articular amb l’entorn administratiu en què ens movem, on predomina una lògica diferent, feta evidentment d’horaris, terminis, processos i tràmits administratius de vegades complicats, etc. Per últim, la crisi actual suposa un repte per al manteniment d’una gestió que es basa en recursos principalment públics, de manera que caldrà idear entre tots noves formes més autosuficients, eficients i econòmiques de gestionar els nostres boscos i el nostre paisatge. Ens sembla que aquest és un gran repte per als temps que vénen: com aquesta gestió engegada fins ara pot ser l’embrió d’una nova economia local basada en els recursos del territori que compartim com a comunitat. Un camí que sens dubte haurà d’anar de la mà de Bombers, de l’Ajuntament del nostre municipi i de la nostra ciutadania en general, incloent els comerciants, els restauradors, els jardiners, els pagesos, la gent que treballa a bosc, les entitats de conservació de la natura, les entitats culturals i les associacions de veïns.  

En aquestes línies només hem esmentat aquelles persones que han estat els caps visibles de l’entitat, per motius d’espai i de síntesi obvis. Però l’ADF de Matadepera és una entitat feta amb la unió de les tasques voluntàries de centenars de persones al llarg dels darrers 25 anys. Per acabar doncs, m’agradaria agrair molt sincerament a tota la gent que ha aportat el seu granet de sorra a l’ADF, en una tasca altruista i silenciosa. També fer una crida a aquella gent del poble i de les rodalies que tingui sensibilitat pel nostre entorn natural que no tingui vergonya i s’acosti a l’ADF perquè segur que hi trobarà un espai i una gent que l’acolliran. 

ADF de Matadepera

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.
  

El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).
2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.

Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)

España: no está el mañana ni el ayer escrito

Escrit de Joan Martínez Alier per La Jornada (Mèxic)

Lo que no pensábamos ver nunca, está sucediendo. Es posible que España se convierta en un estado confederal si el Partido Socialista (PSOE) fuera por esta vía con nuevos dirigentes y si regiones grandes como Andalucía y Valencia la apoyaran. Pero parece más probable que Euskadi y Cataluña se separen para ser nuevos estados de la Unión Europea.

España está, tras la Transición del franquismo en 1975-78, en vísperas de una Segunda Transición impulsada por la crisis económica y por otros asuntos mal resueltos. Entre ellos, la historia de un pasado que algunos querían olvidar. Hay novedades en la revisión histórica, hay muchos muertos o desaparecidos que recién están siendo contados por historiadores como Francisco Espinosa. Hubo desaparecidos, asesinados sin juicio, enterrados en fosas sin identificar, unas 130 000 personas en las zonas donde de entrada triunfó el golpe militar y el fascismo en 1936. Hay también los asesinados judicialmente durante o después de la guerra de 1936-39, como el presidente Lluís Companys en Barcelona en 1940. Son otras decenas de millares. Hay los asesinados en la zona republicana. Hay los muchos muertos de la propia guerra, por operaciones bélicas y bombardeos. Nunca hubo una Comisión de la Verdad. No hay cifras oficiales. Peor, permanece cerca de Madrid un enorme y ofensivo monumento funerario a Franco, allí está enterrado. Tengo amigos madrileños que están por manifestarse pidiendo, “catalanes por favor, no nos dejen solos con los españoles”.

Hubo una falsa “reconciliación nacional” en 1975-78. Los post-franquistas se dieron una auto-amnistía en el Congreso de Diputados, una ley de punto final. El juez Garzón quiso reabrir esto. Él había perseguido a Pinochet y a militares argentinos pero nadie se atrevía con los residuos del franquismo. Garzón fracasó. Hace falta abrir las ventanas a la verdad histórica en una Segunda Transición. Pronto el PSOE debería anunciar que la Transición de 1975-78 no fue tan maravillosa como se dijo.

En 1978, cuando se consensuó la Constitución entre amenazas militares y con el miedo de cuarenta años de franquismo todavía metido en el cuerpo, se rechazó el derecho a la auto-determinación. Presentaron enmiendas el diputado vasco Francisco Letamendía y Heribert Barrera, de Esquerra Republicana de Catalunya. Quienes ahora se proclaman independentistas, como Jordi Pujol, de Convergencia Democrática de Catalunya, en 1978 no defendieron el derecho a la auto-determinación para incluirlo en la nueva Constitución. Incluso votaron a favor de su artículo 8 que atribuye al Ejército garantizar la unidad de España. Los nacionalistas catalanes seguidores de Jordi Pujol decían en voz baja: “Avui paciència. Demà independència”, es decir, prudencia,  ganemos espacios, con el tiempo tal vez la independencia. Son bienvenidos a la Segunda Transición pero que no den muchas lecciones. El impulso en Catalunya ha llegado de la asamblea de municipios independentistas y de jóvenes activistas de una asamblea de Cataluña de la sociedad civil como Carme Forcadell (ex concejal de Esquerra Republicana en Sabadell).

La percepción de que parte de los impuestos pagados en Cataluña no regresan (a diferencia de Euskadi, que goza del llamado “concierto económico”) está ayudando a crear una situación nueva y emocionante: que Cataluña pueda votar a favor de ser un nuevo estado de la Unión Europea, dentro del euro y con la normativa europea como ley interna. El reforzamiento de las regiones europeas era algo previsto por politólogos como Josep M. Colomer, a medida que los estados ceden competencias.

La crisis económica, en parte causada por la inacción ante la burbuja inmobiliaria de economistas incompetentes como Pedro Solbes, ministro socialista del gobierno de Zapatero quien entre 2003 y 2008 nada hizo por desinflar la burbuja, como Rodrigo Rato, del PP, que tampoco nada dijo desde el Fondo Monetario Internacional, está siendo aprovechada por el PP para pedir una más fuerte centralización. Dicen que los déficits presupuestarios de las regiones se han desmandado y que hay que poner orden. Esa amenaza, que para Euskadi casi no opera todavía, es real en Cataluña donde causa alarma y rabia, produciendo una reacción inversa. Pero hay que entender que los movimientos independentistas de Cataluña y Euskadi tienen historia y vida propia aparte de la crisis económica.

Sería excelente una Unión Europea de regiones o pequeños estados, donde los grandes estados como Francia y Alemania perdieran fuerza, donde los Laender alemanes se aliaran por separado en las discusiones de políticas europeas con distintas regiones o pequeños estados europeos. Una Europa de regiones o de estados pequeños y con un parlamento europeo más poderoso es una vacuna contra el posible renacimiento del nacionalismo alemán en un futuro distante.

Més enllà de la independència

Sóc independentista: vull que Catalunya s'alliberi de l'estructura i dels mecanismes opressors de l'estat espanyol. No vull ser un súbdit del Reino de España, amb un cap d'estat nomenat pel dictador, ni tenir-ne l'exèrcit i la policia instal·lats pel territori ni suportar una Església i una dreta hereves del nacionalcatolicisme franquista ni aguantar els atacs constants contra les identitats que no s'adiuen amb la de l'estat-nació ni tolerar la reforma neoliberal dels governs central i autonòmic.

La independència és feliçment possible

Em fa l'efecte que hi dono voltes des de petit, a tot això de les relacions entre Catalunya i Espanya. Amb els arguments disponibles segons l'edat i amb la intensitat derivada dels esdeveniments de cada moment, és clar. Fins a arribar al convenciment que no només és el que més ens convé ara mateix, sinó que la independència és feliçment possible en les condicions actuals (possible no implica necessàriament que s'esdevingui en el futur). Durant molt de temps, l'emmarcament del tema en una estructura jurídicopolítica i mental inqüestionable, juntament amb la por, més o menys inconscient, que l'estat espanyol utilitzaria la força militar per impedir l'intent de secessió d'una de les seves regions, feien que no considerés possible la independència. Ara veig que és inútil i ridícul intentar canviar una constitució que no és la nostra; el que cal fer és declarar-se'n fora. El procés de l'Estatut ha demostrat que la via de l'encaix autonòmic –i no diguem ja la fantasia federal– és debades.

Els articles de Salvador Cardús, aplegats a El camí de la independència (La Campana, 2010), m'han ajudat a canviar la forma d'emmarcar la qüestió. Per exemple, a Emancipar el pensament exposa com «els termes que expliquen el camí que porta del règim autoritari [de Franco] a aquesta democràcia d'ara, (...) en contra del que pot semblar, no són merament descriptius, ajustats als fets, sinó que determinen un pensament que ens és desfavorable i ens obliga, per dir-ho així, a jugar la partida amb les cames lligades» (p. 115). O el gir copernicà i alliberador que per mi suposà poder respondre, a la gent que em preguntava per què volia la independència de Catalunya, per quin motiu ells volien la independència del seu país, ja fos Espanya o el Perú («per què algú hauria de voler tenir un país dependent?», p. 123). I també, és clar, la manifestació del deu de juliol de l’any deu, la més multitudinària i emocionant de totes les que recordo, després de la de la Diada d'enguany. Punt i a part.

Independentisme, esquerres i dretes

Dit això, hi ha una sèrie de qüestions sobre el procés de la independència que no només no tinc clares sinó que em neguitegen i fins i tot m'obsessionen. La primera preocupació és la que m'han transmès alguns dels meus col·legues antropòlegs, ecòlegs polítics o geògrafs marxians, i que podríem resumir (i simplificar) de la següent manera. Tots els nacionalismes són projectes polítics d'unes elits que, amb una idea essencialista de nació, aconsegueixen un consens per a l'alliberament nacional que allunya els sectors populars del vertader alliberament, que no és altre que el de classe. Podeu llegir una versió (no gens marxiana i força ingènua) d'aquesta opinió a l'article de Javier Cercas El fracaso de la izquierda en Cataluña (El País, 15 de gener de 2011), que utilitzaré com a exemple.

La idea central de l'article de Cercas és que «el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria». Malauradament no conec el cas de Moldàvia –que sens dubte ha de ser interessantíssim– però a Catalunya, que és el que ens interessa, aquesta afirmació no resisteix ni el més petit escrutini històric. El nacionalisme català neix a partir de finals del XIX i, simplificant moltíssim, arriba als anys de la Segona República amb dos corrents clarament diferenciats. Un és el de dretes, socialment conservador i, aquest sí, reaccionari, format pels grans propietaris de terres i els industrials de la Lliga, amb Cambó com a líder. L'altre és el d'esquerres, progressista i format per petits pagesos (sobretot rabassaires), obrers i burgesos republicans, amb l'Esquerra Republicana. Bé, doncs els dos únics intents de declaració d'independència de Catalunya (1931 de Macià, amb Cambó a l'exili, i 1934 de Companys) han estat protagonitzats per aquest darrer corrent, el qual al mateix temps que lluitava per l'alliberament nacional mirava de posar en marxa una reforma agrària perquè els rabassaires i els petits camperols poguessin accedir a la propietat de la terra. És clar que no proposaven una col·lectivització de la terra com els marxistes revolucionaris del POUM i els anarcosindicalistes de la CNT, i que durant la Guerra Civil aquestes dues visions es van enfrontar al camp català, però l'intent de reforma agrària del govern de la Generalitat hi és. Van ser els grans propietaris de terres, agrupats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, els que a través de la dreta espanyolista i també a través de la Lliga, van portar la reforma agrària al Tribunal de Garanties Constitucionals, argumentant que sobrepassava les competències de la Generalitat en matèria de legislació agrària. La llei és declarada inconstitucional, després se n'aprova una versió aigualida que tanmateix precipita l'entrada de la dreta catòlica al govern espanyol i la declaració de l'Estat Català per part de Companys. Durant la guerra, els industrials i propietaris catalans no dubtaran a situar-se al bàndol de Franco, que els salvarà de la barbàrie roja, és a dir, de la gent que intentava reformar o col·lectivitzar l'accés a les seves fàbriques i terres. A canvi van haver de pagar un petit peatge: la llengua i el país.

Per tant no m’ho crec pas, això que diu en Cercas que tots els nacionalismes són de dretes. Aquests dies estic rellegint Quim Monzó, i he topat amb un article (Cavallers mutilats de la mà esquerra, del llibre Zzzzzzzz...) on diu que ho tenim fatal, això de l’esquerra a Catalunya (el llibre és de 1987). «Fatalíssim», diu, mentre hi hagi qui, amb sentències com aquesta, condemni gent com el cofundador del POUM Andreu Nin «al foc etern de les dretes» per haver defensat la idea que en el seu combat per a l'alliberament, el proletariat ha de lluitar també contra l'opressió nacional (vegeu Els moviments d'emancipació nacional, el compendi La qüestió nacional a l'estat espanyol o els acords sobre la qüestió nacional adoptats en la creació del POUM el 1935).

Per continuar amb la desbarrada de Javier Cercas (en Tanques, li deien els seus alumnes de la Universitat de Girona), ell considera que la causa profunda del fracàs de l'esquerra a Catalunya és «el fet que continua essent presonera d'un discurs de resistència [nacionalista] que va servir en el passat antifranquista però no serveix en el present democràtic». Si el PSC i els altres partits que eren d'esquerres ja no ho són no és perquè siguin nacionalistes catalans, sinó simplement perquè l'esquerra ha desaparegut del sistema de partits i dels governs a mesura que el consens neoliberal s'ha anat imposant, cosa que passa arreu d'Europa. Estic d'acord que emmarcar el debat polític en termes exclusivament identitaris quan ens estant robant els drets socials és fer-li un favor a la dreta, però atribuir el drama de l'esquerra a l'aspiració nacional és ridícul.

Cantarella i contracantarella sociolingüística

Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de qui us parlava, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol, l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor dels casos, a l'extermini físic de les persones i els grups socials amb identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de Blas Piñar i companyia).

Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a l'apartat 4). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.

Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no està tan clara. L'estiu de l'any deu, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la sociolingüística catalana «ha fet una contribució escassa (per no dir nul·la) a la sociolingüística general» (p. 92), idea que també recolza Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents publicats en anglès no contenien ni una sola obra de sociolingüística catalana en la seva bibliografia, i «cap dels dos no conté una entrada per al terme estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que ‘normalització lingüística’, el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la sociolingüística general» (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És interessant veure el post d'Albert Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que aquest darrer va publicar sobre Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una situació de bilingüisme.

Vegem doncs algunes de les qüestions sobre bilingüisme debatudes per la comunitat científica internacional, per exemple al llibre Bilingualism: a social approach, editat per Monica Heller (Palgrave Advances, 2007). El llibre examina la noció de bilingüisme tal com s'ha desenvolupat en la lingüística, així com l'ús que se'n fa en els discursos dels actors que intervenen en el marc de l'estat i la societat civil. Les llengües s'entenen com a formes de pràctica social més que no pas com a sistemes lingüístics aïllats i discrets, i per tant el bilingüisme com una àmplia varietat de pràctiques sociolingüístiques relacionades amb la construcció de diferència social i de desigualtat social en condicions històriques concretes (vegeu-ne dues ressenyes publicades a Language in Society i Language Policy). Si odieu Foucault, el llibre no us agradarà gens.

Hi ha reflexions crítiques i interessants sobre llengües en perill, drets lingüístics i construcció d'estats-nació. El capítol de Donna Patrick, per exemple, sosté que les minories lingüístiques assumeixen paradoxalment la retòrica de la nació moderna, construïda sobre la idea 'una llengua i un poble', en el seu esforç per resistir la dominació cultural i lingüística. Una retòrica que, no cal dir-ho, és la que ha fonamentat històricament la construcció dels estats-nació que les oprimeixen. En la mesura que la construcció de la nació porta associada l'estandardització de les llengües o els dialectes que s'hi parlen en el marc d'un estat-nació, el risc d'excloure i marginar minories i membres de grups menys poderoros és evident. En el cas català, tot i que l'estàndard de l'Institut d'Estudis Catalans (fonamentat en les característiques del català central) admet la variació geogràfica i està adaptat al marc dialectal balear per la Universitat de les Illes Balears (ometo el cas del País Valencià per no complicar-ho excessivament), s'ha dit des de diferents sectors que «el normativisme barceloní deuria obrir-se en direcció a una més gran permeabilitat de les altres varietats del català (...) Un espai més gran per a la varietat a l'interior de la llengua augmentaria la funció comunicativa i disminuiria els perills d'un demarcacionisme exagerat» (G. Kremnitz, al llibre Cap a on va..., citat anteriorment, p. 75). Pel que fa a la relació amb les altres llengües que la gent d'aquí utilitza o bé habitualment (castellà, àrab, aranès) o bé com a llengües franques (a més del castellà, l'anglès), el català hauria de ser-ne la comuna, la vehicular, la principal, l'hegemònica? Què volen dir, en termes de relacions interpersonals, de poder i amb l'administració, cadascuna d'aquestes paraules?

Cal pensar quin estat volem

La paradoxa apuntada més amunt, afirma Donna Patrick, caracteritza els moviments contemporanis de minories lingüístiques i és «clau per entendre les tensions i els reptes inherents» al procés de politització de la llengua i la cultura (p. 130). Partint del reconeixement d'aquesta contradicció i de la necessitat d'avaluar críticament les conseqüències dels discursos i les pràctiques que, des de la defensa de la llengua i la cultura, contribuïm a produir, és evident que més val pensar en models alternatius al d'un estat-nació català. En aquest sentit, hi ha partidaris d'un model d'estat més respectuós amb les minories lingüístiques i culturals, però posats a pensar en alternatives també podem qüestionar l'estat burgès. Seguint les idees de Nin o del Bloc Obrer i Camperol d'abans de la Guerra Civil, per exemple, podríem pensar en una unitat indissociable «entre l'alliberament nacional –com a poble oprimit– i social –com a classe explotada–» (vegeu el web del Partit Socialista d'Alliberament Nacional), i per tant en una solidaritat entre les classes treballadores de la resta de nacions de l'Estat per a la revolució social. És clar que aquí toparíem amb la desaparició del proletariat com a subjecte polític revolucionari degut als canvis recents en la divisió del treball (cito André Gorz i em quedo tan ample). 

Anant més enllà hi hauria la idea de reduir progressivament la nostra dependència de l'estat i del mercat, tot tendint cap a una major autonomia de les persones i les comunitats (idees, per exemple, d'Ivan Illich o de Cornelius Castoriadis). En un hipotètic aprimament de l'estat, es podria començar per l'eliminació de les institucions més violentes, antidemocràtiques i injustes com l'exèrcit o la monarquia, i mantenir aquelles que redistribueixen la riquesa i que garanteixen l'accés universal a l'educació o la salut, per anar descentralitzant i relocalitzant progressivament l'economia. Estareu d’acord amb mi que, en aquest escenari de major autonomia personal i comunitària, amb cooperatives autogestionades i organitzades en xarxa, la necessitat d'una llengua estatal hegemònica seria cada vegada menor (vegeu, per exemple, la publicació Rebel·leu-vos).

 

 

Els primers passos d'aquest procés coincideixen amb la reivindicació independentista, la qual es podria entendre també com una oportunitat per a un canvi sociopolític radical a la península Ibèrica. Però malauradament el caràcter que ha pres el procés independentista des de la Diada d'enguany és l'oposat. Hi ha un gran risc que aquest procés «es pugui fer en contra dels valors socials que han caracteritzat allò convencionalment denominat 'esquerra'» (vegeu el post de Xavier Diez Desorientació de l'esquerra en la cruïlla històrica i també el de Jaume V l'Obtús El despertar del federalisme català d'esquerres). L'Assemblea Nacional Catalana ha fet una feina extraordinària de mobilització de la societat civil, però en centrar-se únicament en objectius nacionals (accedir a la independència exercint el dret d'autodeterminació) contribueix a evacuar els intents de discussió democràtica de com ha de ser el nou estat. El president Mas i l'entorn convergent han sabut aprofitar molt bé l'energia popular independentista i, després d'haver aplicat unes polítiques antisocials delinqüents durant la primera meitat de la legislatura, ara es presenten als comicis de novembre com els garants de la justícia i la llibertat. ERC ha abandonat (provisionalment?) el seu component d'esquerres per abraçar gairebé exclusivament la reivindicació independentista. Reagrupament ha demanat als ciutadans que donin un ampli suport a Mas en unes 'eleccions plebiscitàries'. Solidaritat Catalana per la Independència contribueix a enfortir el discurs que els problemes socials i econòmics de Catalunya se solucionaran amb la independència.

 

Els socialistes catalanistes dissidents del PSC-PSOE els ha agafat tot plegat amb els pixats al ventre: encara han de formar el partit. Iniciativa per Catalunya se centra en posar fre a les retallades socials, però li cal enfortir molt el discurs i els dirigents. Les CUP, després d'uns bons resultats a les eleccions municipals i de veure com estan les coses, ha pres l'encertada decisió de presentar-se a les eleccions d'enguany, amb un discurs que no separa la independència de la justícia social. 

O ens espavilem els de l'esquerra per tenir una veu forta en la creació del nou estat o ens donaran pel sac d'una manera brutal.