3 d’ag. 2011

Scum (escòria)

Ja que parlem de heavy, permeteu-me que us posi el que és el meu vídeo preferit de tots els que volten pel YouTube. Es tracta de Napalm Death interpretant Scum en directe (em sembla que el concert és de finals dels vuitanta). Al vídeo, no se sap qui és el cantant fins que aquest fa el primer crit. Si us hi fixeu, en el moment que comença a cantar, després d'una introducció fantàstica, puja a la tarima de la bateria, per fer el primer bram en condicions, cap al minut 1. Mireu també la gent que puja a l'escenari per tirar-se daltabaix, s'ho passen pipa. Als 42 segons n'hi ha un que és com un goril·la amb grenyes rosses. És un vídeo que em fa pixar de riure.


Els Napalm els vam veure a l'Estraperlo de Badalona el 12 de setembre de 2009. Estaven sopant al mateix lloc que nosaltres. De teloners hi va haver Fall of Mankind (de Manresea, veu estil Cannibal, a mi em van agradar), Moksha (del Baix Montseny, no els vam poder escoltar gaire perquè primer se'ls van trencar les cordes d'una guitarra, i després les baquetes del bateria, els vam veure més endavant fent de teloners de S.A. al Faktoria de Terrassa; atenció, tenen una cançó que es diu Montsenian forest voices!), i Nashgul (em sembla que eren gallecs, del soroll que feien em vaig marejar i vam haver de sortir a fora i tot). 

Motörhead

Ahir van tocar a l'Estadi Olímpic de Badalona Saxon, Motörhead i Judas Priest, en una gira anunciada com la retirada dels Judas després de 40 anys dedicats al metal. Amb la conya que és l'última oportunitat per veure'ls -i que toquen amb altres dos grups molt potents, també llegendaris- l'entrada costava un ronyó. Jo no m'ho crec pas, que sigui l'última gira. Els havíem vist al mateix lloc el 19 de març de 2009, després de Megadeth, en un concert molt bo. En aquella ocasió, Rob Halford, el cantant, es passejava d'un cantó a l'altre de l'escenari fent uns moviments ben estranys i gens ortodoxos en aquest món de mascles que no paren de rascar-se les guitarres. Feia talment l'efecte que les enormes bótes de cuir i ferro que duia li pesessin com dos morts. Aquella nit va fer més quilòmetres que la Matagalls-Montserrat, mireu si no un vídeo de la cançó Breaking the law:



Ahir a la nit, els primers de tocar van ser Saxon, jo no els coneixia i em van agradar molt. Em va sorprendre el baix perquè movia el coll a un ritme més propi dels Cannibal Corpse. Perquè us feu una idea del que vull dir, poso un video de Cannibal interpretant en directe la seva delicada Hammer Smashed Face (no està sencera, però ja farà el fet). Penseu que les neurones d'aquesta gent estan adaptades a un nivell d'agitació molt elevat:





Després van tocar Motörhead. El cantant (Lemmy Kilmister, aquest any en fa seixanta-sis) toca el baix d'una forma que gairebé sona com una guitarra, i té una veu estripadíssima. Amb el Gerard dèiem que una hora abans del concert el ressuciten i, quan acaba, torna a entrar en estat de coma fins a la propera ocasió. Poca broma, però, que aquesta gent han inspirat grups com Metallica. No sé si ho recordeu, Motörhead van sortir en un capítol dels Joves (The Young Ones, de la BBC), tocant al menjador de la casa. El poso. És un capítol en què els joves són escollits per participar en un concurs televisiu, tal com anuncia en Neil a l'inici del vídeo. A l'estació!, crida en Vyvyan, i en Mike, que ara he vist que és clavat a en Sala Martín, diu Music!, i comencen a tocar mentre ells se'n van a agafar el tren. No cal dir que al concurs organitzen un bon sarau, si no ho recordo malament el Vyvyan fot una bomba als contrincants i acaben guanyant.





We are Motörhead, we play rock n' roll, va dir el Lemmy, i amb una potència animal van anar alliberant una energia que va arribar al clímax amb Ace of spades i Overkill. Després van tocar els Judas, però no va ser res comparat amb els cap-de-motor.

27 de jul. 2011

Tornem-hi

Com diria un blogger flipat, d'aquells que consideren que existeix un subconjunt de la població mundial que el llegeix regularment, estimats lectors, després d'unes quantes setmanes sense actualitzar el meu bloc i d'haver rebut milers de súpliques perquè ho fes, avui m'hi he tornat a posar. He pensat que podria fer un parell de seccions noves, canviar una mica el disseny, etc. A veure què surt.

7 de juny 2011

Sobre la continuïtat de les mobilitzacions

Això ho he posat a #àgora de Terrassa fa uns minuts

Amics,

Us exposo el que penso en relació amb això: 

1. Les acampades van començar espontàniament i van servir per mostrar la indignació, per unir molta gent, per perdre la por, i per crear un espai 'alliberat' de deliberació i d'aprenentatge popular per la transformació social. 

2. Sobre com continuem les mobilitzacions perquè es vagi consolidant un moviment social potent. Acampar i dormir a la plaça ha deixat de tenir sentit. A més de l'energia que hem de destinar a la gestió del campament, hi ha el risc que la gent es divideixi entre els que prefereixen estar tocant i fumant (a Madrid no participen a les assemblees, els hi diuen la Tribu Quechua) i els que estan compromesos amb la feina. A Terrassa passa o passarà una cosa semblant. Per això a Lleida i a Barcelona han decidit deixar de dormir-hi, però continua l'ús popular de la plaça amb assemblees periòdiques (3 a la setmana a Barcelona), comissions, etc. Jo sóc partidari d'aquesta opció per Terrassa, però amb una data decidida amb antelació perquè la reestructuració requereix una preparació, i si anem posposant la decisió no podrem fer-la bé. 

3. Estic d'acord amb el company que diu que s'ha de parlar del futur del moviment, no de si acampada sí o acampada no. Per tant això vol dir plantejar l'assemblea diferent, emmarcar la decisió diferent. I una cosa molt important que penso que el diumenge no es va fer bé: la moderació s'ha de limitar a moderar, no pot influir el curs del debat ni les votacions. Això és cabdal, i també insistir en què no es poden xiular les opinions dels companys. Això és sempre un desincentiu a la discrepància, sense la qual no hi ha democràcia.

4. Finalment, en relació a l'acte del dia 11 (potser no és aquí el lloc on comentar-ho), no podem ocupar l'ajuntament en nom del 'poble' perquè l'ajuntament 'no ens representa'. És una bestiesa. Aquest ajuntament és totalment legítim. Encara que van votar només la meitat del cens, van votar 72.000 persones! A les assemblees som 1000 i representem als que som allà, no al poble. Hem d'anar en compte amb aquest discurs. Totalment d'acord en presentar-nos allà per visualitzar de forma pacífica les divergències i fer acte de presència a la constitució de l'ajuntament, inclús convidant-los a venir a l'assemblea o bé proposant que nosaltres assistim als plens municipals, que són públics.

Salut

Dubtes sobre les mobilitzacions (V): Control de caps

Les mobilitzacions d'aquests dies el que qüestionen és precisament si les institucions polítiques actuals són l'àgora de la ciutat. Als països que en teoria es garanteixen els drets humans, els mecanismes de control del pensament són molt més sofisticats. No pots pelar gent a les places (si no m'equivoco abans d'ahir va fer 22 anys de Tian'anmen o com s'escrigui), només fotre algun cop de porra, la resta del control és control de les ments. No crec en el típic personatge malvat que mentre acarona el seu gatet es dedica a apretar tecles per modificar el nostre pensament. Però fixeu-vos sinó en com el llenguatge econòmic està estès a tots els àmbits de la societat: els artistes venen 'productes', el país s'ha de 'promocionar', determinat lloc té un 'valor afegit' (mare meva, com odio aquestes dues paraules juntes), Barcelona 'ofereix' una 'marca'...

Tenim llibertat d'expressió, sí, però llibertat de pensament, en tenim? (això ho va dir un dramaturg famós, em sembla). Tenim la closca tan curtcircuitada que creiem amb totes les nostres forçes que no hi ha alternativa al món actual. 

Dubtes sobre les mobilitzacions (IV): Canvi en condicions d'incertesa

Resumint, cal acció política, sí, però entenent-la en el sentit ampli que he exposat. La qüestió no és si som o no som optimistes en relació a si podem canviar el món, sinó si som o no conscients que el canvi és inevitable, i que el sistema que tinguem d’aquí a vint anys pot ser més just i democràtic que l’actual o menys (la idea progressiva que les noves generacions necessàriament estaran millor que les precedents s’ha fet miques). Això dependrà de com es jugui el poder per influir en la direcció, la intensitat i sobretot la distribució dels costos i els beneficis del canvi entre la gent, les classes socials, el gènere, les castes, les regions del món. Alguns intel·lectuals, que aquests dies m’han sorprès per les seves idees conservadores, han dit que com que no tenim la certesa que hi hagi una alternativa que funcioni millor que l’actual no ens podem arriscar a fer el salt al buit.

És clar que no tenim l'alternativa dissenyada, a diferència del projecte comunista, que ja ho tenia tot previst i va engendrar un monstre, l'alternativa només la podem imaginar, intuir. Però el que sí sabem del cert és que el sistema actual és pervers. Es tracta d’imaginar realitats ‘altres’ en el sentit més genuí de la paraula.

6 de juny 2011

Dubtes sobre les mobilitzacions (III): Assemblees

A les assemblees d'aquests dies hi ha coses que funcionen i d’altres que no tant (podeu consultar les actes als webs). Entre les que cal millorar jo diria: i) ús excessiu de gestos (com l’aplaudiment mut per assentir, hi ha gent que deu tenir unes agulletes de por, o l’aplaudiment normal per mostrar suport a una intervenció), cosa que en redueix el valor comunicatiu; ii) influència de la comissió que ha preparat l’ordre del dia i del moderador en el debat; iii) incentiu excessiu a la votació per eufòria i desincentiu a la votació contrària a l'opció majoritària; iv) repetició de temes i de tòpics (n’estem aprenent, això que estem fent és fantàstic, moltes gràcies a tots pel que esteu fent, etcètera) que allarguen les intervencions i que fan els debats interminables; v) bloqueig de decisions que gaudeixen de consens ampli per part d'una minoria (com la decisió sobre l’autodeterminació, en què el bloqueig d'una minoria el dissabte va fer posposar-la a diumenge, quan finalment -alabat sia Déu- es va aprovar). A les comissions, el procés també pot resultar desgastant perquè prima al que pot i vol anar més hores a la plaça de Catalunya i exclou al que no hi és sempre.

Però l’assemblea també ofereix els mecanismes per millorar els punts febles: la comissió que prepara les assemblees és oberta a tothom, es pot decidir que el moderador no opini, es pot demanar que la gent voti amb responsabilitat pel bé del moviment, es poden desincentivar les intervencions pesades i es pot decidir que el llindar per bloquejar una decisió sigui més alt (part d'això està passant). La cultura assembleària de la majoria de nosaltres és molt baixa, però practicant-la es pot produir un gran aprenentatge. 

Ara bé, és cert que no totes les decisions es poden prendre per assemblea, un cert grau de democràcia representativa és inevitable perquè no haguem de dedicar 12 hores al dia a prendre decisions, i puguem tenir temps per escriure, cuinar o fotre un clau. En els moviments socials els anarquistes han estat criticats perquè no es pot pretendre gestionar conurbacions de 5 milions de persones amb estructures assembleàries. Però és que potser no ens convé crear aquests monstres de població si volem viure amb un grau elevat d’autonomia, no?

Dubtes sobre les mobilitzacions (II): Política

La política és la negociació de visions alternatives del futur, en la qual diferents tipus de poder (econòmic, social, moral, polític) són mobilitzats per part de diferents actors per fer realitat el seu projecte. Aquesta negociació no es produeix (només) el dia de les eleccions i als parlaments. La concentració de poder econòmic en grans grups empresarials no es decideix a les urnes, i per tant tampoc no es decideix democràticament què ha de produir el mercat, com ho ha de produir i per a qui ho ha de produir. Institucions com el G8, el G20, l’FMI o el Banc Mundial tenen una gran capacitat de presa de decisions, però no són democràtiques. Hi ha moltes decisions que ja estan preses, quan anem a votar. El marc en què es desenvolupa la presa de decisions no compleix unes mínimes garanties per l’entrada de posicions rupturistes. 
 
Des d’aquest punt de vista, l’ideal d’una persona - un vot és fal·laç. No estàs en igualtat de condicions. No és el mateix formar part d’un partit nacional o estatal, ben finançat, amb espais electorals proporcionals, que presentar-te amb un grup de ciutadans. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les institucions de govern democràtic que ja tenim, sinó que hem d'assolir el control popular del poder. Per això les mobilitzacions d’aquests dies no són antipolítiques –i molt menys apolítiques– sinó contràries a l’estat actual del sistema de democràcia representativa. Cal legislar des del Parlament, però amb una base popular fortíssima al darrera.

Alguns amics pensen que, tot i que molts aspectes del marc jurídicopolític actual són deplorables, per canviar-lo hem de recórrer a la política institucional. D’acord, però a quines institucions es refereixen? El sou, la masoveria i l’assemblea són institucions perquè regulen la relació entre les persones, i en el marc d’aquestes institucions es negocia el poder. Un sistema no el pots canviar només des del propi sistema i amb les mateixes pràctiques i discursos que contribueixen a reproduir-lo, sinó que hi han d’entrar elements marginals. Per posar un exemple, la independència de Catalunya va contra la legalitat estatal, atempta contra el marc jurídicopolític estatal, però la legitimitat de l’autodeterminació del poble català hi està per sobre. Un marc que, no cal dir-ho, hereta una gran part d’institucions franquistes com la monarquia, part de l’administració de justícia, l’elit social i econòmica (incloent bona part de la burgesia catalana, que no ens toquin la butxaca, la llengua i el país és igual). Amb això no vull frivolitzar, és evident que jo tinc una llibertat política que els meus pares i avis no van tenir a la meva edat. Però em fot gràcia quan protestem per les sentències unionistes d’un estat que no és el nostre, o quan demanem que es reformi una constitució que no és la nostra. 


Un segon abans que esclatés la revolució francesa no estava permès guillotinar reis. Però ho van fer.

Dubtes sobre les mobilitzacions (I): Heterogeneïtat de propostes

Aquesta sèrie de dubtes surt d'un intercanvi de correus amb un amic molt crític amb les acampades (gràcies Jordi)

La indignació és la cosa transversal, el que ha fet unir la gent. Després d’anar-se acumulant un malestar generalitzat durant molt de temps, una campanya electoral anodina i graponera ha creat les condicions a curt termini perquè això passés (cito Cardús). A partir d’aquí, hi ha diferències notables en les propostes, però això no és un problema ni un motiu per ser pessimistes. A les assemblees, comissions i grups de treball s’hi veuen les contradiccions entre les posicions més reformistes i les que són partidàries d’una autèntica revolució. El manifest que es va aprovar els primers dies de les acampades (el trobareu a ‘demanda de mínims’ del web acampadabcn) és realment descafeïnat, són les reivindicacions de l’esquerra clàssica sindicalista, bàsicament perquè no es desmantelli l’estat del benestar (també algunes mesures per la fi dels privilegis de la classe política i dels banquers). Però a mida que la cosa ha anat evolucionant, els documents de treball que corren per les xarxes de distribució i que es discuteixen a les comissions inclouen propostes més radicals i ben formulades. Fins i tot hi ha hagut gent que ha treballat per identificar les contradiccions entre les visions pro creixement i les més pròpies del decreixement. Evidentment no tothom comparteix la visió del decreixement. Però a diferència de fa 5 anys, quan l’economia pujava com l’escuma i si parlaves de decreixement semblaves boig, ara bona part de la gent està molt més receptiva a idees radicals. I les mobilitzacions serveixen per això, són una caixa de ressonància d’idees que s’han desenvolupat als marges del sistema i que poden esdevenir majoritàries en un moment donat.

4 de juny 2011

Fonts bibliogràfiques

Vaig demanar al Gerard que dibuixés algunes fonts d'Olzinelles. Aquesta és la que hi ha al capdamunt de la bassa del Garrell. Els de ca l'Agustí regaven els camps, amb aquesta aigua.


I aquesta altra és la font de l'Aranyal. Diu el Martí que passejar per aquest sot (el de l'Aranyal) és com entrar en el Carbonífer.


Gerard Marcó (2010-11)


Són dos exemples del tipus de fonts que vam utilitzar per fer un treball en què analitzàvem les causes de l'assecament de la riera d'Olzinelles (està publicat a Land Use Policy). Fonts primàries, de caràcter qualitatiu, i fresques. Per si no us ho creieu us poso alguna mostra de com les vam citar a l'apartat de referències, per ordre alfabètic:



Revista Sotabosc

Amb la colla del Consell Local de Medi Ambient de Matadepera fèiem la revista Sotabosc. La veritat és que quedava força bé. Poso les portades d'alguns números per donar una mica de color al bloc (m'han dit que l'he de fer més interactiu), a l'espera de posar un enllaç perquè la pugueu llegir.







Destruïm el patrimoni, però fem-ho bé


Aquesta carta va sortir al Diari de Terrassa el 14 d'octubre de 2009
(estava ben emprenyat amb els de l'Ajuntament)

La tristor ja m’ha passat, però encara estic molt indignat amb l’Ajuntament de Matadepera. El matí de dimecres set d’octubre van tallar un dels plàtans centenaris de la carretera de Terrassa, al centre del poble. Quan hi vaig arribar al vespre una veïna, tot mirant amb enuig la soca descalçada, em digué que a casa seva sabien si plovia o feia vent per la remor de les fulles del plàtan, les quals s’atansaven al balcó. I que no entenia per què l’havien tallat.

Fonts municipals van explicar a Matadepera.cat que el motiu d’haver tallat l’arbre era que les arrels pressionaven “les canonades enterrades i la capa de l’asfalt, [i] posaven en perill la conducció de vehicles”. La decisió sembla que es basà en un informe d’uns experts externs que, tot i haver-lo demanat diverses vegades, no hem pogut consultar. Suposant que existís una base tècnica, no comprenc perquè es va tirar pel dret sense consultar la gent del poble, i més tenint en compte que hi havia alternatives per conservar el plàtan i que tallar-lo doldria a molta gent, com així ha estat.

L’arbre feia nosa a les obres de la vorera i s’havia de tallar, cosa que no ens hauria de sorprendre en absolut. La història recent de Matadepera mostra que els diferents ajuntaments, primer els franquistes i després els democràtics, han estat mers espectadors del procés d’urbanització promogut pels principals propietaris de terres a partir del anys quaranta (amb excepcions esperançadores, com l’acord de totes les forces polítiques per protegir el Mont-rodon de la urbanització, el 2007). Una urbanització que, avançant com un escamot de tancs, ha destruït boscos, vinyes, camins i memòries personals.

Però si el que realment volem és acabar d’eliminar tot allò que ens fa nosa, proposo emprendre un pla de destrucció del patrimoni que encara tenim. Començaríem per tallar el roure de Mas Sallés i l’alzina de Can Torres, catalogats com a arbres d’interès local per la Generalitat. A continuació seria el torn del forn de ceràmica de les Pedritxes, on es podria seguir l’exemple del forn de Calderols, mig enderrocat per l’obertura d’un carrer durant l’època gloriosa de les urbanitzacions. Caldria, lògicament, destruir les barraques de vinya dels Rossos i de les Costes, ja que poden ensorrar-se i representen un perill pels excursionistes.

Pels camins històrics, aconsellaria construir cases amb piscina al damunt, desviar-ne el traçat i incrementar-ne el pendent fins a dificultar el pas dels camions de bombers (inspirar-se en el camí de la font del Corraló). Recomanaria especialment modificar amb gràcia els topònims, tal com s’ha fet a Can Solà del Racó, nom massa antiquat per un centre de convits d’alt nivell. Finalment, i tot i que dependria dels recursos disponibles, es podria recuperar l’antic projecte de telefèric per pujar al monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, el qual es podria reconvertir en una residència per especuladors jubilats.

Això sí, el pla de destrucció del patrimoni s’hauria de basar en un rigorós estudi tècnic que en justifiqués els motius, i hauria de ser aprovat després d’un ampli procés de participació ciutadana.

Ramat de Matadepera, on vas?

Escrit de la junta de l’ADF de Matadepera
publicat al Diari de Terrassa el 30 de setembre de 2009

 
Des de fa dos anys, l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Matadepera, amb el finançament de l’ajuntament, treballa amb un pastor d’ovelles i cabres per reduir el risc d’incendi urbano-forestal. La pastura d’aquest bestiar ha estat precedida per un treball de planificació i execució d’aclarides i desbrossaments en zones forestals estratègiques en les quals un hipotètic incendi es podria aturar amb els mitjans d’extinció. En el fons, doncs, no es pretén fer desaparèixer el foc de l’ecosistema sinó preparar-lo perquè l’afronti de la manera menys traumàtica possible pels seus habitants (humans i no humans) i els seus processos.

Les zones pasturades comprenen unes 100 ha de boscos aclarits i unes 15 ha de conreus de secà, és a dir, encara no el 5% de la superfície municipal. Addicionalment, el ramat utilitza pastures d’altres municipis del parc natural, amb qui compartim bona part dels plantejaments conservacionistes. Es tracta d’un projecte que ha estat consensuat des d’una gran varietat de punts de vista: propietaris forestals, bombers voluntaris del poble, tècnics municipals, entitats ambientalistes, antics pagesos i pastors, dirigents polítics, científics, bombers GRAF (especialitzats en grans incendis forestals), gestors del parc natural i, òbviament, el pastor i el seu ramat.

Tot i que el projecte ha rebut algunes crítiques –la majoria interessants, ben fonamentades i constructives- hem de destacar per damunt de tot la bona relació que els veïns del municipi han establert amb el pastor, conscients de la importància de la seva feina. Amb freqüència el van a trobar, amb la canalla, i fan petar la xerrada o li porten aigua pels gossos d’atura. Fins i tot algú li demana que pasturi al torrent del costat de casa perquè ja hi ha crescut l’herba d’ençà de l’última passada.

Tanmateix, ens hem trobat amb algunes opinions dignes de menció. La més brillant ha estat la d’un veí que sostenia que el ramat no podia passar pel seu carrer perquè embrutava la calçada i les voreres d’excrements. Això ens recorda l’eugasser del Ripollès que fa uns mesos va haver de precintar les esquelles dels animals per no molestar els visitants de cap de setmana. Inspirats en aquesta solució, podríem suggerir al pastor que posés un tap de suro a les bèsties abans de sortir del corral, de manera que quan el ramat passés pels carrers per dirigir-se a les pastures no hi hauria risc de deposició. Els animals es destaparien en arribar al corral, on podrien esplaiar-se després de resistir durant tot un dia de feina al bosc (lògicament, hi hauria taps de mides diverses que s’adaptarien als diferents diàmetres dels esfínters d’ovelles, marrans, xais, cabres, bocs i cabrits).

Però potser el més sensat seria que les persones d’hàbits urbans que ens hem instal·lat en antics espais rurals féssim un esforç per entendre que el paisatge que tant ens agrada és fruit de l’activitat secular de pagesos, pastors i silvicultors. I que el nostre estil de vida té com a conseqüència un impacte ambiental molt elevat. En el cas de Matadepera, estem parlant d’unes urbanitzacions d’alt nivell econòmic caracteritzades per la baixa densitat de població i per una extensa i perillosa superfície de contacte entre les cases i el bosc, que fan necessari un gran esforç de prevenció d’incendis per tal d’evitar pèrdues humanes i de patrimoni natural en moments de condicions meteorològiques adverses.

Creiem que ara és moment de fer balanç i de valorar de forma consensuada la idoneïtat de continuar amb el projecte. El seguiment científic que fem de l’efecte del ramat sobre la vegetació sosté provisionalment que pot ser una bona eina per a controlar-ne el creixement. Ara bé, les ovelles no són “bomberes” ni “màquines desbrossadores” ni “brigades antiincendis”, sinó ovelles. I les cabres, cabres. Ho diem perquè la finalitat principal del ramat, que és l’aprofitament òptim de les pastures per a la producció de carn, sovint xoca amb la lògica administrativa, feta de terminis, contractes i clàusules pensades per acomplir la funció de desbrossament. L’ADF intenta, precisament, fer de mediador per compatibilitzar les dues funcions.

L’experiència acumulada serà molt valuosa en la nova etapa d’aquest procés d’aprenentatge social encaminat a solucionar el problema dels grans incendis forestals, que aquest estiu ha assolit una dimensió molt dolorosa per la pèrdua de persones excepcionals. Tenim molt clar que no hi podrem fer front si no fem un canvi radical en les polítiques de prevenció i no ens creiem que el sector primari és absolutament fonamental pel futur del país. Però no només haurem d’aprendre coses noves, sinó que ens caldrà desaprendre un munt de tòpics, prejudicis i creences obsoletes que dificulten la nostra relació amb l’entorn. Comencem, doncs.

Mobilitzacions i/de memòria

En una de les primeres assemblees de Terrassa, un jove deia que havíem de lluitar per defensar els nostres drets, tal com van fer els pares, els avis i els besavis durant les èpoques que van viure. Com al 36, va dir, quan els nostres avis van estar a punt de tocar el cel amb les mans. Colló, vaig pensar. ‘Los que estamos aquí somos los que perdimos la Guerra Civil’, va dir un home amb accent argentí nascut amb tota probabilitat durant la postguerra. I un altre: ‘On és l’estàtua en homenatge als defensors de la República, en aquesta ciutat?’.

Aquesta mobilització de la memòria també l’hem percebuda a d’altres assemblees i en el seguiment que se'n fa. A Barcelona, algú va remarcar la importància de la dialèctica entre les posicions més reformistes i les més revolucionàries del moviment, tot recordant les tensions entre anarcosindicalistes, comunistes i socialistes durant l’època republicana: ‘aprenguem-ne, de la història, no la caguem’. Hi ha referències a la Tercera República, ja sigui en positiu (dins de les mobilitzacions es parla de mesures tan saludables com l’abolició de la monarquia) o en negatiu (‘España se desmiembra’ i tot aquest discurs de la dreta espanyolista, vegeu com a exemple la portada de la Razón del dia 20 de maig).

Un dels analistes del FNC, historiador de professió, ha dit que ‘des de la campanya d’ajuda a Madrid endegada per la Generalitat republicana durant la guerra civil (...) no s’havia vist una solidaritat entre Madrid i Barcelona com la viscuda [el divendres passat] per condemnar la violenta intervenció policial’ de la plaça Catalunya (llegiu el post a http://revoltaalfrenopatic.blogspot.com/2011/05/el-tir-per-la-culata-la-violencia-dels.html).

Tot plegat em fa pensar que, de forma més o menys conscient, la gent ‘recorda’ un moment –els anys 30– en què s’enfrontaren visions alternatives del futur del país; una lluita política que malauradament es resolgué en forma de guerra civil. Tot i que encara és d’hora per analitzar aquest fenomen i només podem escriure’n impressions, a mi em fa l’efecte que aquest punt clau del passat es mobilitza discursivament per fer front a la nova bifurcació històrica que vivim. I que en aquesta nova síntesi els reservoris de memòria històrica que s’han pogut conservar o recuperar jugaran un paper cabdal: col·leccions de testimonis orals, registre documental i arqueològic, experiències, narratives, pràctiques de gestió de la terra... 

Anant una mica més enllà, podríem dir que ara comença la negociació per l’apropiació col·lectiva dels esdeveniments d’aquests dies que aviat formaran part del passat. L’anàlisi de les experiències personals i de la ingent quantitat de documentació generada –actes d’assemblees i comissions, premsa, audiovisuals– serviran per crear un record que influirà decisivament en la propera bifurcació. Nosaltres ja criarem malves, per això.

31 de maig 2011

L'acampada i la Farça

Penjo aquí un escrit de tres amigues que van participar en la resistència a la brutal càrrega policial de divendres, on interpreten la relació que tot això té amb el futbol com a projecte de pensament únic.


Acampades i indignades aquí. En volem més. La glòria és nostra, no del Barça.

El passat dimecres 25 de maig, a la Plaça Catalunya, a l’edifici de Caja Madrid, apareixia un nou cartell publicitari. Fons blaugrana amb un grup de jugadors del F.C. Barcelona i la següent frase: “Campions aquí. En volem més. La glòria és nostra”.

Aquell cartell era un símbol de l’imperi. Una provocació i una premonició. Un símbol masclista, patriarcal i impositiu. Un missatge que reforçava el del cartell anterior on apareixien dos pebrots (símbol sexista per excel·lència) amb el missatge: “El valor de tenir valors”. Malgrat la indignació que aquell cartell ens podia provocar a moltes, no pensàvem en aquell moment el poder simbòlic que podria arribar a tenir el divendres al matí.

De bon matí el divendres 27 de maig, apareixien els mossos d’esquadra a la Plaça Catalunya amb la intenció de desallotjar la plaça. Evidentment, segons ells i els seus màxims dirigents allò no era un desallotjament, sinó una “neteja” (Manel Prats) amb “actuacions proporcionades” (Felip Puig). S’havia de netejar perquè les condicions de sal·lubritat no eren adequades. Es precisava també netejar l’espai per fer possibles les potencials cel·lebracionsd els aficionats del Barça en cas de guanyar la Champions League.

No és necessari dir, a qualsevol persona lliure i raonable que pensa per si mateixa, que allò eren només excuses. Més encara si atenem a les brutals càrregues policials que es van produir. Eren cops de porra, cops de fal·lus, eren els pebrots i el “valor de tenir valors”… ho va dir textualment un dels mossos, covard i amb la cara tapada, sense número de placa visible, i amb la seva escafandra, quan després de repartir de valent deia: “Ven aquí si tienes cojones, hijo de puta!”. Calia remarcar els genitals de qui mana i no oblidar-se d’insultar la mare del jove desarmat a qui atacava.

La violència física i simbòlica que es va exercir en envair la plaça amb un dispositiu desproporcionat de neteja amb molts més camions, furgons i efectius dels realment necessaris, perseguia un clar objectiu: robar-nos allò que havíem construït. Usurpar-nos i intentar desarticular-nos. Quedar-se els objectes valuosos que segons ells podien ser perillosos en les cel·lebracions de la Champions. Llençar-nos el menjar i els botiquins en bon estat i útils. Esclafar-nos.

Però vàrem resistir i vàrem vèncer. Va ser la primera victòria d’un llarg camí que ens pot portar a consolidar la història que ja avui estem escrivint. La gran quantitat de gent que juntes ens donàvem suport, en resistència no violenta, va donar el seu fruit quan finalment els cordons policials es van desfer i vam entrar a reunir-nos totes altre cop a la plaça… malgrat van disparar-nos des de fora amb pilotes de goma i per uns moments van “practicar alguns atonyinaments”, la força popular va confirmar els moviments de retirada dels mossos d’esquadra. Probablement, ja havien fet part del que volien, endur-se una part material d’allò que havíem construït, però no eren conscients que allò significava una veritable victòria per a nosaltres. Vam reprendre la plaça i això és el més important. Ens teníem a nosaltres mateixes, i això era el veritablement important.

Davant d’aquests fets, és evident que des de la Generalitat i l’Ajuntament tenen por i volen dissoldre l’acampada, com bé va manifestar Xavier Trias dies abans de l’intent de desallotjament. És clar que busquen excuses i que manipulen l'opinió pública. Però cal fer una reflexió més profunda com moltes ja estareu fent.

Malgrat el desallotjament a Lleida pugui fer-nos confondre i fer-nos pensar que no ho han fet només per les celebracions del Barça, és molt clar que aquest és un motiu molt important, cabdal per a ells. Us heu parat mai a pensar què significa el Barça en aquest país?

El Barça és un projecte de dominació social. La burgesia catalana articula un sentiment identitari al servei de la propagació dels seus valors conservadors amb la intenció d’adormir les ments. Segurament direu… és clar, “pan y circo”…  sí, és així i sempre ha estat així… per això no volen que l’acampada pugui posar en qüestió el circ. El Barça no és un circ qualsevol ; el Barça ho guanya tot, és omnipotent i inqüestionable, genera un pensament únic en el qual no es pot ser d’un altre equip. No és un equip més de futbol. És un monstre que cau implacable contra els que pensen diferent. És molt difícil avui en dia negar-se a què s’inverteixin tantes quantitats de diner públic per a promoure la transnacional Barça… és una majoria prepotent que et mira per sobre l’espatlla. El Barça ocupa la meitat del telenotícies, per a molts joves és la principal diversió... Vivim, com diria Vicente Verdú, en un capitalisme de ficció on les masses consumeixen emocions, vivint a través de la pantalla les victòries i derrotes d’altres, sense experimentar-les realment.

Això encara és més alienant quan en l’esport no se sap perdre. Característica fonamental del F.C. Barcelona. L’esport és sa quan es guanya i es perd, quan hi ha emoció, quan hi ha igualtat d’oportunitats, quan tots podem divertir-nos i es pot competir sanament. El Barça és però l’antítesi de l’esport. Guanyen sempre i es creuen els millors, igual que altres clubs als quals critiquen. Però el Barça es presenta d’una manera diferent. El Barça “és català” i tot el que és català és bo i “és nostre”. No passa res si promovem la prepotència i el pensament únic; perquè ningú se n’adonarà.

L’elit que governa aquest país no pot suportar que es faci evident que el Barça és un obstacle per la nostra revolució. Ens agrada el futbol a algunes i a altres no. En tot cas, és un esport bonic i magnífic com tants d’altres. Els grans clubs de futbol però, són seu d’especulació i espai de legitimació social de l’acumulació de capital i del tracte de les persones com a mercaderies. El Barça és molt més que un club i que un sentiment. Per això és tan difícil, per a tanta gent, fer el pas de dir: “m’agrada el futbol, però no el que es fa en el seu nom”.

Fa temps que volíem escriure sobre això i ens sentíem completament oprimides sense un espai per poder obrir una escletxa de reflexió en el mur del pensament únic. A més, trobàvem a faltar la inclusió de l’esport en la crítica dels monopolis. Semblava ser una excepció socialment acceptada, un buit de crítica, una necessitat d’escapament.

Esperem haver convidat a la reflexió i a qüestionar certs dogmes inamovibles. A remoure el que portem a dins. Potser els vincles del futbol amb el patriarcat expliquen perquè és tant difícil vèncer aquesta dominació que s’inicia en els nostres cossos i en el terreny d’allò personal, que és polític, i és vital. 

Esperem haver reforçat la nostra lluita, haver donat elements de reflexió i haver contribuït a la generació infinita d’incansable pensament crític.


Unes indignades com vosaltres
Salut, alegria i revolució!!!!


FELIP PUIG I MANEL PRATS:
DIMISSIÓ I JUDICI, PÚBLIC, TRANSPARENT I SENSE IMPUNITAT!!!!!!

27 de maig 2011

Els poetes hi són


26 de maig de 2011


Avui a dos quarts de sis havia de fer una xerrada sobre decreixement a la plaça. La F m’havia trucat a última hora perquè la féssim junts. Arribo amb presses, on és la xerrada, quina xerrada. A l'espai de lectura un noi amb un megàfon, 'us explicaré el conte dels tres porquets i la policia’, em perdo el nucli, però el desenllaç acaba amb els porquets cruspint-se els policies a la brasa. Ningú no sap on es fa la nostra xerrada, de fet no està ni anunciada, i ni rastre de la F. No es fa.

Intento localitzar la xerrada d’en Castells, el sociòleg. Tampoc la trobo. Veig la cabellera d’en Casasses. Algú em toca l’esquena, el Jordi, em diu que fa una xerrada a la comissió de medi ambient. Pregunto a l’Enric si recitaran, sí, estan acabant de posar a punt l’equip de so, que utilitza la llum generada per una dinamo de bicicleta. Truco al Perejaume, ei, que no vens a la revolta, ja hi vaig passar, amb aquell hort es fotran de gana, hi ha en Casasses, dóna-li molts records.

El Jordi comença la xerrada. Diu que és com si anéssim en un cotxe per una autopista i cada quilòmetre augmentéssim la velocitat un 3%. Al principi la cosa aniria bé, però al cap d’uns quants quilòmetres estaríem fent una conducció suïcida. Ni frenar, no podríem. Estem portant el planeta al límit de la capacitat de sostenir-nos. Al costat comença el micro obert. Cadascú, després de recitar, ha de pedalar una estona per fer llum. Comença la Dolors Miquel, a mig recitar entra, procedent de la plaça de sant Jaume, la gran manifestació en favor de la universitat pública. Es fa tot a l’hora. Ester Xargay llegeix una declaració de Carles Hac Mor, que no ha pogut venir. Després ella. Després ho filma tot amb una cara de felicitat i emoció. Els poetes són aquí, ara estic encara més esperançat.

Continua el micro obert. Laia Carreras, no hi és, Jacint Verdaguer, tampoc. El Jordi, més enllà, va xerrant. Al costat els rodamons mig borratxos mig estabornits xerren, riuen, canten, dormen. M'ennuego amb la bilis, vomito bilis. Per la megafonia central es llegeix el manifest per una universitat pública, independent, crítica. La poesia gairebé no se sent. Li toca a l'Enric, haurà de cridar. Què mires?. Blancallum, primer uns mots propis d'en Salvat-Papasseit, un d'ells dedicats als polls que porten sotana, porra o que estan escarxofats al Parlament.

Resistència a la plaça Catalunya (III)

Catalunya Informació explica ara l'intent de desallotjament (17h). Sembla, diu la periodista des de la unitat mòbil de plaça Catalunya, que l'acció policial ha tingut l'efecte crida, perquè avui encara hi ha més gent que ahir i ja tornen a organitzar el campament. Ara hi ha concentració a Colom, des d'on s'anirà a la plaça per celebrar l'assemblea general.  
 
El síndic de greuges, Rafel Riubó, ha obert una investigació d'ofici per saber si en la intervenció s'han vulnerat els drets dels ciutadans, i si els mossos han actuat amb proporcionalitat. Mirant aquestes imatges (mossos estovant gent asseguda a terra) sembla bastant clar que han actuat amb una proporcionalitat de 100 a 0, és a dir, infinita: 

Resistència a la plaça Catalunya (II)

Envio SMS a tort i a dret per demanar suport als amics. Un em contesta ‘la política es fa a les urnes, el vot ens iguala a tots’. Mecagumdéu, no t’ho creus ni tu. Un altre, ‘som a Terrassa, organitzant la resistència’. Darrera la primera línia de porres, un mosso s’entreté apuntant-nos amb el nou model de pistola de pilotes de goma. A l’altra banda de la plaça, al monument de Macià (interpretant els anhels del poble!), la policia dispara per impedir l’entrada de la gent. Els intermediaris informen que l’assemblea està deliberant si accepta la ‘proposta’ de la policia, és a dir, marxar momentàniament mentre els equips municipals ‘netegen’ la plaça. De tant en tant en surt algun indignat que així ho ha volgut, són rebuts amb crits de suport. La intermediària informa que l’assemblea ha decidit no acceptar la proposta i resistir a dins, pacíficament.

 Font: http://twitpic.com/534ban


L’amic que s’ha endut el cop de porra a la closca aconsegueix passar el segon cordó i entra a la plaça. El segueix la seva companya. La gent de dins ens crida. Intueixo un matís d’impaciència a la cara dels antiavalots. Hi ha intents d’entrar. Garrotades. Clavells. De cop els mossos es retiren i entrem a la plaça en un esclat d’eufòria, crits i llàgrimes. La policia reparteix per defensar la retirada, en files, picant els escuts amb les porres. La gent els persegueix amb els palmells alçats. La plaça, no perdem la plaça. Els embalats es tornen a muntar. Assemblea a les set. 

Aquest vídeo explica l'operació amb anotacions i enllaços a d'altres vídeos filmats des de la plaça. Cap al minut 4:50 comença a entrar gent a la plaça 



Font: http://www.youtube.com/watch?v=ELF_ExZZ6LY 
Vista aérea 27M #AcampadaBCN, de

Ara és impossible analitzar això fredament, però penso que el país canviarà completament, amb aquesta revolta. Les lluites de la transició estaven organitzades per partits polítics que sortien de la clandestinitat i per sindicats. Això no. El precedent més proper és el 36.

Resistència a la plaça Catalunya (I)

Aquesta nit m'he quedat a cals F, carrer de Carders, a Barcelona. L’F ha entrat a l’habitació on dormia i m’ha dit que anava cap a plaça Catalunya, ‘que diu que hi ha helicòpters’. Em desperto, tinc una reunió a la Pedrera, amb els de l’Obra Social, que ens han concedit una ajuda per arreglar el corral de la Barata. De camí cap a la plaça rebo dos SMS de difusió del desallotjament de la plaça, ‘els mossos l’han rodejada’. Hi ha dos cordons d’antiavalots, el primer a l’interior de la plaça, envoltant la gent que hi ha dormit (sembla que hi han entrat a quarts de set del matí), i el segon al perímetre exterior, prquè la gent no pugui entrar. Pujo el passeig de Gràcia i em trobo amb el company de la junta de l’ADF de Matadepera. La reunió és plàcida, si sabessin la que hi ha muntada aquí fora, i els turistes amunt i avall. 

Fem un cacaolat al Navarra, no havia fet suspensió de pagaments, penso, i baixem a la plaça. Desenes de furgonetes dels Mossos i d’ambulàncies. Els cordons continuen, però hi ha molta més gent. Veig els F a primera línia de porra i m’hi uneixo. Som en una de les entrades a la plaça, al segon cordó, davant de la porqueria del Corte Inglés. La gent mira de minar la moral dels agents, d’aquí poc també sereu al carrer, què direu als vostres fills, mercenaris. Duen bótes, pistola, porra i un casc que fot por. Alguns es tapen la cara amb passamuntanyes. Quan s’intenta guanyar una mica de terreny hi ha garrotades. L’F ja n’ha rebut una al braç, i un altre amic també, però a la closca. Un dels de primera fila torna de l’ambulància, es baixa els pantalons i ensenya la ferida als agents, estàs bé, li dic, sí, es poca cosa, es solo para denunciar.

Si no m'equivoco, l'home de què parlo surt en aquesta foto:

http://flic.kr/p/9Mpogk

26 de maig 2011

Els experts i el moviment

Arriben desenes de correus per les llistes de distribució, informant de les discussions de les comissions de Barcelona. El dilluns no hi havia consens sobre el tancament de les nuclears. A Terrassa, dic jo, s'ha reunit el grup de treball en medi ambient, he llegit els punts que es van acordar a Barcelona i s'ha debatut força (hi ha assemblees informatives cada dia, i els divendres i diumenges assemblees per prendre les decisions).
 
Dimarts arriben les companyes de la conferència de Berlín (2500 persones, 'Alemanya està preparada pel decreixement', diuen) i s'uneixen al moviment de la plaça Catalunya. Què pot aportar, el decreixement, a les discussions. Discutim-ho. Cal traduir al català i al castellà els resultats de la conferència del març de l'any passat per difondre'ls. 

Les discussions sobre economia es basen encara en el binomi privat vs. públic, els falta considerar la propietat comunal, diu el C. Ell, a la seva tesi doctoral, deia que havíem de posar horts a les places, i un dels membres del tribunal -expert en geografia urbana- es va escandalitzar. Va dir que aquesta proposta era ridícula, que què faríem, plantar enciams a la plaça Catalunya? Doncs bé, això és exactament el que està passant. Vegeu la foto:

Font: http://www.magdabandera.com/archives/000809.html 


Les discussions de les comissions reprodueixen dicotomies clàssiques (natura-cultura) i l'especialització pròpia de la societat industrial que s'acaba. Potser, diu una companya, a la majoria de persones els funcionen les barreres departa-mentals que nosaltres considerem obsoletes. Com ha de ser la ciència i com s'ha de comportar el científic (l'expert) en aquesta mobilització? Un dels companys diu que, en ciència, l'emoció és tan important com la raó. El C, que està molt content perquè per primera vegada poden treballar sense perdre el temps en organitzar la resistència a un desallotjament, diu que el nostre rol com a experts des d'una transdisciplina interessada en la participació i la deliberació hauria de ser la d'acompanyants, amb capacitat d'anàlisi crítica de les propostes, i sobretot de l'amplitud del ventall del canvi que s'apropa. En Toni Sala recollia l'opinió d'alguns manifestants que es preguntaven on eren els intel·lectuals. Jo penso que són allà, camuflats de persones, finalment. Els podeu veure en aquesta vista 3D: 


Acampada BCN - visita 3D

Un dels companys escriu des d'Atenes, diu que s'ha adonat que a Barcelona el moviment està molt més ben preparat, allà la gent no coneix les normes mínimes de conversa i uns borratxos han fet descarrilar l'última assemblea...