(del debate en la lista de correo de economía ecológica de Bcn, 23/10)

Buenas, 

Me gustaría añadir algunas reflexiones más. 

Creo que es muy importante el esfuerzo para diferenciar nuestros discursos de los derechistas en ambas posiciones del debate (independentistas y unionistas). Sabemos que con nuestros adversarios políticos hay elementos discursivos comunes y otros discrepantes. Hay que manejar bien esta articulación para evitar confusiones o lo que es peor, ser subsumidos. La movilización y emergencia de una izquierda independentista anti-capitalista creo que muestra el antagonismo radical con una parte de las elites catalanas con las que nos toca aliarnos momentáneamente para lograr la independencia. En el proceso constituyente que imaginamos ellas serán nuestras antagonistas, y es en ese sentido que hay que entender la posición del antropólogo Delgado cuando dice que la independencia puede y debe dar paso al desmantelamiento del sistema capitalista. Las ideas de Andreu Nin, líder del POUM también mencionado en los correos, resuenan claramente aquí, aunque provienen de otra época. La alianza momentánea con los adversarios genera contradicciones contínuas que en realidad son parte inherente de cualquier proceso político, ya que son la base de la transformación de identidades políticas a través de un diálogo con el adversario, hacia re-síntesis contínuas de visiones antagónicas. La literaria relación entre David Fernández y Artur Mas me sirve para ilustrar - de una forma caricaturizada - lo que quiero decir. 

En este sentido, me gustaría mucho escuchar y entender cuáles son los elementos discursivos que diferencian las posiciones unionistas de izquierdas con las de Rajoy. No tengo ninguna duda de que los hay. Me gustaría mucho conocer las opiniones y las diagnosis críticas desde posiciones unionistas - e incluso favorables a la prohibición de la consulta - de izquierdas sobre, por ejemplo, el proceso histórico de construcción del estado español, la unidad de España - qué significa para vosotr@s? - así  como qué formas de encaje de la diversidad de pueblos ibéricos y qué formas de organización políticoeconómica propondríais para un estado español sin secesión regional. 

Una de mis críticas al discurso unionista es que mezcla dos cosas distintas. Una es la indisoluble unidad de lo humano, el sentimiento de solidaridad fraternal o entre pueblos. Y la otra es la (re)configuración histórica de comunidades políticas, entendidas como colectividades a diferentes escalas que se dotan de normas para la organización de una vida social en común. Lógicamente en la articulación de comunidades políticas intervienen varios factores y se movilizan varios recursos, entre ellos el identitario, ya sea en procesos más o menos democráticos o deliberativos o bien de forma impuesta desde estados totalizadores. A su vez los cambios políticos - secesiones, colonizaciones, autonomización -  pueden mejorar o agravar las relaciones interculturales. En la historia mundial hay ejemplos para todo, como se ha dicho en varios correos (desde los Hutus y Tutsis hasta las independencias bálticas). Creo que es importante diferenciar estas dos cosas y entender como se interrelacionan históricamente. 

Un esfuerzo por aclarar esto creo podría contribuir a evitar que comunistas de visión unionista se planteen votar a partidos de la derecha española. Aunque también hay que tener en cuenta que estos recorridos ideológicos no son algo nuevo del proceso actual. Pensad por ejemplo en Federico Jiménez Losantos, militante antifranquista comunista que ahora forma parte del lobby mediático ultra-españolista-conservador (donde seguro influyó el secuestro que sufrió a manos de la organización independentista armada Terra Lliure). O Pío Moa, militante del grupo armado de izquierda radical GRAPO, que más tarde se convirtió al revisionismo franquista de la historia de España del siglo XX. O, sin ser un caso tan extremo, Josep Piqué, el que fuera militante del PSUC y acabara siendo jefe del PP catalán y ministro español de industria por el PP. Pero creo que lo que he apuntado más arriba enriquecería el debate y, sobretodo, evitaría algo que está haciendo mucho daño a las legítimas posiciones unionistas, esto es, la creciente convergencia, coincidencia y encuentro con la extrema derecha españolista tanto en escenarios físicos (las manifestaciones unionistas del Día de la Hispanidad, donde acuden líderes y militantes del PP, Ciutadans, Plataforma per Catalunya y los neofascistas del Casal Tramuntana) como en elementos simbólicos (la bandera y el himno españoles). Digo esto desde un respeto absoluto a la legitimidad de las opciones democráticas contrarias a la independencia, y desde mi compromiso a garantizar la existencia de espacios de expresión y representación política para ellas. En este sentido, un partido como Ciutadans me parece más sano que el PP porque no está afectado por el cáncer de la corrupción y (quizás) tiene un cierto compromiso con la renovación políticodemocrática.

Respecto a la relación entre lo cultural y lo político, en la discusión previa se han reportado diversidad de experiencias vividas. Pero hay varias evidencias que apuntan a que esto no se trata de un enfrentamiento étnico. Primero porque las comunidades catalanoparlantes y castellanoparlantes están muy entremezcladas (considerable % de matrimonios y familias mixtos desde hace por lo menos un siglo). Segundo, porque la reivindicación independentista incorpora elementos que van más allá de lo puramente identitario catalán, básicamente entorno a la ilusión de crear un nuevo estado de cosas. Aquí me parece especialmente elocuente la asociación de independentistas castellanoparlantes Súmate, que lucha por un país donde quepan todas las identitades que forman el pueblo. La tesis del pensamiento único me parece un sin sentido, ya que olvida que a la propaganda del gobierno catalán, TV3 y periódicos independentistas (a veces excesiva incluso para un independentista como yo) está compensada por la propaganda del gobierno español, que llega desde varias televisiones de alcance estatal y desde los periódicos unionistas, algunos de ellos, como el influyente El País, con edición en Cataluña. Creo que esto debería ser tenido en cuenta en un análisis riguroso de la realidad. Lo dicho no pretende quitar importancia a la necesidad de encontrar formas de organización y control del poder político y social que eviten discriminaciones de todo tipo. A parte de lo que ya se ha dicho en la lista, un tema que hay que abordar es el (mal)trato reportado por la gente de las Terres de l'Ebre respecto un excesivo centralismo barcelonés en temas energéticos, territoriales y culturales.

Por último, añadir algo que para mi es evidente pero no está de más remarcarlo a la vista de algunas preocupaciones surgidas en el debate. Las izquierdas secesionistas del país luchan por un estado en que la condición de ciudadanía, el acceso a servicios públicos y los derechos humanos estén totalmente garantizados con independencia del origen, la identidad, la visión política y el nivel de ingresos de las personas. Todas las personas que viven o vivirán aquí serán ciudadanos de pleno derecho. 

Saludos,

Iago

(del debate en la lista de correo de economía ecológica de Bcn, 21/10)

Salud. 

He seguido esta línea de correos. Me interesa. Hay un movimento pendular desde lo visceral hacia lo abstracto. El debate sosegado aún no es posible porque la emoción es demasiado fuerte. Pero esta puede ser una etapa necesaria - previa - del debate, que a mi me gustaría llevar hacia la discusión de las posibilidades de un cambio político radical en la Península. 

Varios hechos y tendencias recientes apuntan al fin del sistema político surgido después de la muerte de Franco. La propia Constitución Española, considerada (oficialmente) el reflejo de la voluntad popular, fue enmendada por el Congreso de los Diputados, que antepuso el retorno de la deuda a la satisfacción de las necesidades básicas de la población. Está tocada de muerte por sus máximos defensores. La vía de encaje ensayada para con los pueblos con aspiraciones de autodeterminación - el estado de las autonomías - se vino abajo cuando la aspiración de uno de ellos de conseguir una mayor autonomía chocó con la negativa del Congreso y del Tribunal Constitucional. La vieja tensión entre recentralización y autonomismo se encendió y el auge del independentismo hay que entenderlo como resultado de este proceso histórico y sus tensiones, que ha dado lugar a un conflicto entre soberanías (dónde reside la soberanía y qué parlamento la representa). El sistema de partidos diseñado por la Constitución, con insuficientes mecanismos de control popular, ha mostrado toda su perversión con los recientes casos de corrupción asociados a tramas urbanísticas y privatización de servicios públicos. En el estado, la correlación de fuerzas del bipartidismo histórico se ha roto con la irrupción de Podemos. El rey ha abdicado antes de que la mayoría bipartidaria se rompa en las próximas elecciones. Por otro lado, el empeoramiento de las condiciones económicas de la mayor parte de la población ha dado lugar al crecimiento de movimientos y redes de intercambio explícitamente anti-capitalistas que aspiran a hundir otra de las patas sobre las que se sustentó el orden constituído: la economía de mercado. Estamos en los últimos años de la Transición. 

La cuestión es cómo va a ser este cambio y quién lo va a producir. En Cataluña los últimos acontecimientos apuntan a unas elecciones de carácter plebiscitario que llevarían a una declaración unilateral de independencia amparada por la comunidad internacional. La única forma de evitarla es a través de una intervención armada y una represión legal de líderes políticos y de la sociedad civil organizada. En realidad, la única manera de evitar la independencia era a través del referéndum del 9N, donde una sencilla campaña en favor del No, con argumentos basados en el miedo a perder los privilegios de formar parte de la UE y a la inestabilidad de los mercados, habría bastado para movilizar definitivamente a los indecisos en favor de mantener la unión. Paradójicamente, el enroque extremo del poder ejecutivo y judicial estatal crea las condiciones para su destrucción. En 2015 se prevén elecciones estatales, donde la irrupción de Podemos - favorable a consultar a los catalanes si quieren continuar formando parte del estado español - puede acabar con la mayoría radical-constitucionalista en el congreso. En primavera hay elecciones municipales en Cataluña. Si estas no son ofuscadas por las elecciones plebiscitarias, muy probablemente van a dar lugar a la emergencia de candidaturas rupturistas, en algunos municipios lideradas por CUP, en otros por Procés Constituent y en otros - como la importante Barcelona - por Guanyem. En el Parlamento catalán se entrevé un bloque secesionista con tres orientaciones políticas (derecha liberal y conservadora, socialdemócrata, y izquierda anticapitalista) y un bloque unionista con socialdemócratas, liberales, demócratacristianos, conservadores y ultraconservadores. Las tensiones propias del proceso secesionista pueden romper la histórica coalición CiU y han condenado ya al PSC a una posición muy marginal. 

La situación, la incertidumbre y la aceleración de los procesos me hacen pensar en que no hay marcha atrás. Hay toda una arquitectura de contrapoder ya diseñada y puesta en práctica por activistas que, desde movimientos cooperativistas o libertarios, ensayan formas de producir alimentos, energía y cuidados de una forma radicalmente distinta. Hay una entrada de grupos de izquierda radical en ayuntamientos o el propio Parlament, instituciones que, aunque consideradas ajenas, se consideran estratégicas porque desde ellas se ejerce poder contra las clases populares. Hay la movilización de sectores de la sociedad de base cristiana hacia posiciones de izquierda (Procés Constituent). Hay un sentimiento bastante compartido - y llamamientos - de que ya es hora de crear y consolidar un frente popular de izquierdas capaz de disputar y derrotar la hegemonía capitalista. Todo esto en un marco de descomposición estatal. Y de surgimiento de movimientos alternativos a escala mundial. No estoy diciendo que la independencia nos lleve necesariamente a un mejor estado de cosas. Estoy describiendo una coyuntura. 

Aquí es donde el conocimiento científico y el activismo desarrollado por la gente de la lista eco-eco es imprescindible. El Instituto de Ciencia y Tecnología Ambiental de la UAB consiguió crear un espacio de pensamiento crítico, no sin tensiones con los sectores más partidarios de adaptar los ambientólogos y los doctores al mercado de trabajo y de investigación. Esto costó mucho trabajo de muchas personas, se invirtieron recursos públicos recaudados con impuestos para pagar becas y salarios, mucho dióxido de carbono. Hemos pasado horas investigando, discutiendo en seminarios, publicando artículos y movilizándonos en redes crecientes. 

Ahora nuestro conocimiento crítico es imprescindible para responder a cuestiones de este tipo, que son las que a mi me gustaría debatir aquí para pasar a una fase más sosegada del debate: 

- Cómo (re)adaptaremos los montes a la producción local-regional de energía y alimentos? Qué implicaciones tiene esta reconfiguración para la conservación de su base productiva y sus recursos (biodiversidad, agua)?

- Cómo podemos accelerar la transición del campo a la producción agroecológica? Cuantos puestos de trabajo se podrían crear con la reducción del input fósil y su sustitución por faena manual? A cuánta gente podría alimentar?

- Cuál es el tamaño óptimo de las redes comerciales? Hasta qué escala podemos reducir el intercambio de bienes de primera necesidad?

- Cuáles son los usos prioritarios de los barriles de petróleo que podremos importar en la próxima década?

- Podemos dibujar una combinación óptima de fuentes de energía renovables que aseguren la independencia de fuentes externas, basándonos en las peculiaridades históricas de cada territorio y la historia de los conflictos precedentes que tan bien conocemos? 

- Cómo reconvertimos los polígonos industriales en desuso y cómo manejamos el desmantelamiento de la Petroquímica de Tarragona y las centrales nucleares de Vandellòs II y Ascó de una forma democrática?

- Cómo hacer que la deconstrucción de urbanizaciones y hoteles fantasma genere puestos de trabajo y actividad económica que revitalice las comarcas?

- Qué medidas habría que tomar para reducir la entrada (legal e ilegal) de mercancías en el puerto de Barcelona y la expansión de la economía criminal? 

- Cómo sometemos el cuerpo policial a control popular? Es plausible el entrenamiento masivo en métodos de defensa popular no violenta?

- Cómo evitamos la (re)producción de viejas y nuevas discriminaciones identitarias? Cómo desarrollamos antídotos contra una (posible) deriva estado-nacionalista?

Perdón por el rollo. Va un abrazo fraternal. 

Iago

Reacció de Federic Fillat al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

M’ha agradat molt el llibre, és un bon treball. Lo que desconeixia era la llarga connexió d'en Martí Boada amb la zona. L’aportació de l'artista em sembla molt interessant.

També he disfrutat amb l'organització de la "montanera" amb els porcs pasturant a la tardor. A la Vall de Broto també ho feien i es pot veure en el paisatge que els llocs que han conservat els roures més vells són els marges d'antigues propietats privades. En canvi, els arbres joves, que s’han anat recuperant des dels anys 1950, eren de propietat comunal, per llenya o carbó però no per l'aprofitament del fruit. Ja he vist que els efectes de les boires marines d’en Pere Montserrat els vàreu captar clarament.

Suposo que quantificar les relacions socials a través de les xarxes de relacions entre coneguts seria un pas més per saber d'on varen venir les idees o quins varen ser els millors informadors de la col·lectivitat.

Quan tingui preparat el qüestionari per discutir amb els ramaders sobre la distribució de les vaques pasturant lliurement a uns comunals prop de Linas de Broto, ja te’ls passaré.

Creix el bosc

De com el bosc creix amb ubiquïtat, troncs amunt perforant l'aire, branques enllà de l'espai, rels per dessota libant la terra, i pobles endins per tal com els homes i les dones se n'enduen un bocí cada capvespre.

Festa del Pi de Matadepera 2012

de Marc Castellet 

(especialment minut 1:40)

Reacció de Perejaume al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

M'he llegit, una mica per sobre, però, gairebé, tot el llibre. M'agrada molt el lloc des d'on parles, la posició que prens o que preneu tu i en Martí. Molt delicat amb les coses, amb les vides, amb les formes. Potser, si hi ha algun retret a fer, la formulació científica colla una mica el discurs. Però també és veritat que aquesta mena d'estructura genera una altra forma de discurs possible i això és bo. Tota manera no dubto que un dia et despenjaràs amb una forma de sintaxi, no em facis dir quina, que integri les dades, que les arrieri més aplegades. Això a banda, els textos, els esquemes: tot rodó. Hi ha bona precisió de llenguatge. També hi ha bones riallades com quan dius que els habitants d'urbanitzacions no mengen llangardaixos.

Potser és massa recent i massa breu de durada, però no sé si heu pensat d'incorporar, quan parleu de la gestió del boscos, la transformació que va suposar la campanya d'ajuts per neteja i elaboració de plans de gestió dels anys noranta i principis de segle XXI. Aquests ajuts (en el cas de can Basuny hi va contribuir el preu del suro que va tenir algunes anyades molt bones i així podies reinvertir els guanys a successives campanyes d'estassada i eliminació de bardissars i algunes plantacions de cirerers, de verns...) van contribuir a netejar un tant per cent molt elevat del boscos d'Olzinelles. Aquesta neteja, generalment acompanyada d'una aclarida més aviat reduïda (es pagava molt poc per la llenya i era millor no tallar gaire perquè es mantingués desbrossat el sotabosc) va generar una mena de boscos nets i plantats de grans alzines que no s'havien vist mai. La política d'ajuts va durar el que va durar, la majoria de plans de gestió han caducat i resulta costós i burocràticament enrevessat renovar-los i, als boscos, de fa uns deu anys, ningú no hi fa res. Però durant una quinzena del tombant de segle les campanyes de neteja van ser molt fortes. Per aquells verals, a can Basuny, a Can Terrades, a Ca l'Agustí, a can Camps... tothom desbrossava.

No et preocupis per la xerrada de la Pedrera, tens informació per donar més que de sobres.

Reacció de Pere Roca al llibre 'El patrimoni socioecològic de la pagesia'

He aprofitat aquests dies [abril de 2013] per llegir el teu llibre sobre els pagesos d’Olzinelles i el Montnegre. És bo que al Vallès de mica en mica i des d’especialitats i cronologies diferents es vagin cobrint els buits deixats per una recerca històrica fins ara massa centrada en el món urbà i industrial. L’actual crisi és conjuntural però també té molt d’estructural i a la llarga posarà molt més clarament en dubte l’actual model de creixement i de relació amb la natura. En aquesta línia seran molt importants els treballs que, com el teu, permetin entendre les estratègies que les societats del passat van portar a la pràctica per poder conjuminar “creixement” i sostenibilitat. Tot això serà important ni que sigui per mantenir un bon nivell de crítica envers el present.

El llibre m’ha agradat molt i m’ha fet plantejar algunes coses, algunes derivades d’un marc general i altres en relació a la meva recerca. El que escric són simplement algunes idees que m’han vingut al cap durant la lectura; la visió d’una persona interessada en la història agrària que no sap res d’ecologia. Pren-t’ho tant com un comentari al teu llibre com una exposició d’alguns plantejaments meus.

El títol planteja l’existència d’un patrimoni socioecològic de la pagesia. Podem entendre patrimoni com un conjunt d’objectes materials i coneixements culturals que una societat acumula al llarg del temps. Avui per avui s’accepta que hi ha un patrimoni ecològic entès com una derivació de la natura (animals, plantes i medi interrelacionat que cal conservar), però el que sovint s’oblida és que en el món mediterrani aquestes xarxes no es poden entendre fora d’un marc social propi dels aprofitaments pagesos. La societat pagesa també és patrimoni, i és indissociable del més purament "natural", però, evidentment, no es tracta de reproduir avui aquella societat. Al capítol 2 tractes la relació entre diversitat cultural i diversitat biològica i la capacitat adaptativa i resilència dels sistemes "tradicionals". Discernir com interactuen mútuament natura i cultura pagesa és un dels grans objectius de la recerca. El llibre aporta dades molt interessants sobre aquests aspectes que, a la llarga, ens han de permetre: a) una millor gestió dels actuals espais "naturals" i b) modelar una nova via de desenvolupament rural quan s’esgoti definitivament l’actual "revolució verda".

Al capítol 3 presentes l’antic municipi d’Olzinelles. La gestió d’un espai agrari amb un fort component forestal amb alzinars i suredes densos. El clima i la vegetació són clarament mediterranis, però aquestes cobertes forestals condicionen la història i el funcionament dels sistemes agraris que funcionen al territori (per exemple: la forma d’aprofitament no tindrà res a veure amb les muntanyes com Sant Llorenç del Munt). La formació de la xarxa d’estructures d’explotació (masies) es planteja dins del model tradicional: masos rònecs, pagesia emfiteuta i aglevament als segles XV i XVI que té com a resultat una forta polarització de la propietat de la terra. Evolució demogràfica: tendència al despoblament rural a llarg termini. L’any 1960 –en el moment d’implantació de la revolució verda i canvi en els combustibles– ja s’havia perdut el 70% de les “altes densitats” de la segona meitat del segle XIX. No indica això que el model d’aprofitaments ja estava en fase de transformació a partir dels anys 20 del segle XX?

Respecte la metodologia (capítol 4), certament, les informacions orals són una font que no podem deixar morir. Aporten informació de l’anterior fase de davallada demogràfica. El que al meu entendre és la qüestió clau: les fonts històriques d’abans del segle XX, ens parlen del mateix món? Penso que aquí cal l’equilibri entre les dues metodologies: l’ecologia prima la visió estàtica i la història la visió dinàmica? Poden lligar? No hi ha risc de barrejar aproximacions diferents?

Al capítol 5, sobre la història del sistema ecològic d’Olzinelles, el plantejament general és molt clar i interessant. Es tracta d'una zona de primacia dels aprofitaments forestals per part d’explotacions del tipus masia "d’autoconsum" pel que fa la producció alimentària. Penso que la història agrària, massa obsessionada per la vinya, ha tendit a oblidar altres vies com la ramadera o la forestal. La dispersió de la industrialització de la segona meitat del segle XIX i el mercat barceloní podien sostenir el model. Al meu entendre el problema està en el paper de la vinya. Tu mateix admets que tenia poc pes, menys que als municipis més occidentals de la comarca (i, afegeixo, aquests en tenien molta menys que a la zona de Terrassa). Però la taula 3 indica un pes enorme de la vinya sobre la superfície del conreu (surt un 61,1%). Darrerament he estat repassant dades sobre el conreu de la vinya al partit judicial de Granollers (informe de 1874) i les majors proporcions de vinya no passen del 50% dels conreus (L’Ametlla, Caldes de Montbuí i pocs altres). Es fa difícil aquesta proporció a la zona més oriental. Ni la fil·loxera, en aquestes condicions, podia ser responsable de la davallada demogràfica que s’inicia a finals del segle XIX. No indiquen les dades demogràfiques que alguna cosa estava canviant ja abans de mitjan segle XX? Alguna cosa que les referències orals no poden captar per ser massa tardanes? Molt interessant l’anàlisi de la destrucció i empobriment de la biodiversitat "amb dades reals sobre el terreny". Tant de bo tinguessim això sobre la zona de Terrassa on la destrucció seria encara més espectacular, no?

El capítol 6 explica la gestió pagesa dels recursos. En relació a les coses observades abans, m’interessa la "historicitat" del fenomen: els canvis en les formes de gestió dels recursos naturals. El tema de l’aprofitament dels boscos d’alzines (carboneig, pastura, pastures arbrades) és molt interessant. Penso que l’aclarida del sotabosc també es practicava al Vallès al segle XVIII, però més pel seu ús agrícola (boïgues) i com a pastures espontànies de porcs o ovelles. No recordo que parlis de boïgues a la zona d’Olzinelles i és lògic perquè a la zona de Terrassa també havien desaparegut a finals del segle XIX, quan abans havien estat molt importants. És això al que em refereixo quan parlo d’historicitat en els aprofitaments. En el mateix sentit i sobre la ramaderia, com a mínim al segle XVII la zona del Vallès Oriental tenia un paper molt més important en l’abastiment de carn a Barcelona que l’Occidental. En els registres d’Olzinelles del segle XX no semblen tenir aquesta entitat, tot i que els ramats eren prou importants (200-400 caps). La primacia de l’explotació forestal fa que l’evolució de les formes de propietat variï respecte d’altres zones de Catalunya. A les zones vitícoles, després de la fil·loxera i en la conjuntura de depressió de rendes agràries, molts propietaris van acabar venent terres reforçant una “petita propietat camperola” (penso que això ho ha treballat E. Saguer). Pel que veig a la zona del teu treball això no va passar i els amos útils van continuar controlant els boscos. Això és el que explica la importància d’una gestió amb ús de treballadors assalariats (colles). També és sorprenent la figura de l’enginyer públic interposant-se en un boscos que eren privats. 

Esbrinar quin tipus de lectura feien del seu entorn els pagesos és la clau de l'"agrarietat". La proposta d’una percepció en funció de la distribució espacial és suggerent. Potser és més clara en zones molt boscoses on es separava clarament conreu i aprofitament forestal. Penso que al Vallès pre-vitícola no era tan clar perquè la boïga i la pastura del sotabosc lligaven amb un continuum més fort els espais de les masies. Penso que està molt bé la visió de la relació entre l’església i el món rural (i fins i tot la mitologia popular) fora d’un aire de certa condescendència. La vida religiosa ordenava i marcava ritmes de vida i el món pagès és ple de cicles naturals. Josep Pla escriu coses molt boniques sobre tot això. Cal esbrinar millor com es vinculaven i com canviaven en l’espai i el temps (per exemple: hi ha alguna lògica en les advocacions de les esglésies?).

En la darrera part del capítol remarques la capacitat adaptativa de les economies pageses, capaces de mantenir els nivells d’autoconsum i alhora aprofitar demandes externes: vinya (en realitat potser menys important) i producció forestal. La base que sostenia aquesta capacitat i flexibilitat era l’àmplia oferta de terra boscosa i l'ús dels recursos a diferents nivells. Això sembla clar i penso que el model també és en bona mesura aplicable a les masies del Vallès Occidental. Però aquí hi ha un problema de fons. Jo mateix pensava que aquesta flexibilitat era "usada" per les masies de Terrassa per “poder contribuir” al desenvolupament industrial (el debat sobre les precondicions agràries del creixement econòmic o industrialització). Ara ja no ho veig tant clar. Podien tenir interessos particulars dins d’una lògica particular de grup social o del moment històric.

Berlín (II)

Dedicat al Tardo i l'Ics d'Antuà

Ahir, aprofitant que feia sol i la temperatura havia pujat a +6 graus, vaig sortir a fer un volt pel barri. Caminava a la deriva i em deixava portar pels fluids que llisquen pels carrers i les places. Tan aviat em creuava amb dos jubilats que passejaven, amb jaquetes elegants i conversant alegrement, com compartia un tros de la ruta d'un jove carregat amb ampolles d'aigua mineral. Torrents amagats, vetes d'aigua subterrània que, des de la superfície, només poden ser intuïdes amb una bona dosi de màgia, tècniques saurines i vares d'avellaner.

El dia abans havia anat a signar el contracte a l'edifici principal de la Humboldt-Universität zu Berlin, al carrer Unter den Linden, el gran bulevard berlinès. Pertot hi havia estàtues i recordatoris dels figures que hi han passat: Feuerbach, Hegel, Humboldt, Engels, Einstein... A la paret de l'escala del vestíbul, amb lletres grans, la mítica frase de Marx que ja és hora que els filòsofs transformin el món, presidia les pujades i baixades dels estudiants. Em va fer gràcia, perquè en Pigem, el filòsof, m'acabava d'escriure un correu en què em deia que recordava aquella frase de la seva darrera estada a la Humboldt. 

Des d'allà havia arribat, passejant, fins a Alexanderplatz, centre i símbol de la República Democràtica Alemanya. Plaça de planimetria irregular, una mica atrotinada. Un nus de trajectes humans, d'entrada i sortida de vetes, tramvies, trens i turistes. Recordava algunes escenes de la sèrie que Fassbinder va gravar a partir de la novel·la de Döblin i que havia vist amb el Gerard quan vivíem junts. En recordo el personatge, completament grillat, que a nosaltres ens feia pensar en un paio de Matadepera, el nostre poble.

Aquella nit de divendres hi havia la festa d'aniversari d'un amic del Marlon, el meu company de pis. Calia vestir-se d'algun personatge de novel·la. Jo havia pensat en el meu estimat Holden Caulfield, l'entranyable adolescent de El vigilant del camp de sègol. L'únic que recordava és que era un nano extraordinàriament alt per la seva edat. I que tenia alguns cabells grisos. Aparentment passota. Un cínic fastiguejat amb la societat hipòcrita que l'envoltava, però alhora capaç de mostrar una tendresa corprenedora en parlar, per exemple, dels seus germans. Recordo una escena hilarant en què el noi quasi fa tornar boig el taxista que el porta pels carrers de Nova York. En Holden no entén on van, a l'hivern, els ànecs que hi ha als llacs dels parcs, quan aquests es glacen i queden erms. I quan puja al taxi aprofita per preguntar-li al conductor. Escolti, li diu, vostè sap on van els ànecs quan els llacs es glacen? El taxista queda desconcertat. Mira de respondre-li, però s'embolica en una conversa absurda amb en Holden, que l'acaba fent sortir de polleguera.  

En Caulfield era massa complicat i va quedar descartat per a la festa. Després de valorar altres opcions, vam decidir posar-nos uns quimonos de la nòvia d'en Marlon, que és japonesa, i ens vam mig inventar uns personatges nipons de la Primera Guerra Mundial. La festa era en una planta baixa d'un edifici de l'est que els amics d'en Marlon utilitzen com a oficina. Era com la cançó del Sisa. Hi havia Siddhartha, Tom Sawyer, el retrat de Dorian Gray amb mitja cara podrida... Punxaven electrònica molt bona. Hi havia droga, però no era la dictadora de la festa. Una noia baixeta interpretava un dels personatges d'Alícia al país de les meravelles. Duia un barret de copa negre i la cara pintada de blanc. Un as de piques gros, penjat al coll, li arribava fins un xic més avall de la cintura, a mode de minifaldilla. Unes mitjes blanques i unes botes de follet completaven el perfil. S'abraçava a una mena de Jimi Hendrix que no vaig saber quin personatge era. Mulat, amb el cabell rinxolat, vestia una americana elegant i tenia un somriure d'esmolet. Era força més alt que ella, i per a poder-lo petonejar, l'as de piques es posava de puntetes amb els seus botins de follet. A Berlín la posada en escena compta, vaig pensar. No sé si estaré a l'altura.

Berlín (I)

Divendres vaig aterrar a Berlín acompanyat de la Itziar González. El llibre en què estem treballant tindrà com a darrer capítol una conversa a la que serà la meva ciutat durant els propers tres anys. La capital de l'imperi ens va rebre amb un fred extrem. Menys sis en aterrar l'avió, menys dotze dissabte al matí. Em pregunto com ha pogut florir una civilització en aquestes condicions gèlides. La gent d'aquí ha de tenir alguna adaptació per resistir el coltell del fred a la cara. No pas res genètic, enteneu-me, sinó d'adaptació vital, de desenvolupament d'una certa cutícula epidèrmica de protecció. A Leopoldplatz, per exemple, una marreca amb una granota violada d'arlequí caminava tranquil·lament acompanyada de la mare i l'àvia. Diuen que a les llars d'infància posen la canalla a fer la migdiada a l'aire lliure, ben tapats és clar, perquè es vagin acostumant a l'aire esmolat. M'imagino els berlinesos estoics, comprant a mercat, essent detinguts per les SS o anant a veure Metropolis sota un fred de Déu.

Dissabte vam veure l'edifici del Reichstag, on hi ha l'actual Parlament. Des de la renovació de Norman Foster, té una cúpula per on els visitants poden caminar tot veient l'interior de l'edifici, és a dir, l'activitat dels parlamentaris. Les decisions polítiques són transparents a la ciutadania. Un símbol buit com el propi espai cupular. El poble no hi té cap possibilitat de decisió. Mana la Troika. La Itziar diu que sóc un exiliat, ja que he hagut de marxar del meu país perquè els seus governants s'han doblegat davant del cop d'estat financer. El retorn d'un deute privat passa per sobre de les necessitats socials bàsiques i de la inversió pública en investigació. Ho diu tan convincentment que quasi m'ho començo a creure. Jo vaig acabar el doctorat l'any 10 i des de llavors m'ha estat impossible trobar una oportunitat de continuar amb la meva professió. Fins ara. La setmana que ve m'incorporo a un equip de recerca internacional i nou de trinca de la Humboldt Universität. No puc fer altra cosa que posar tot el meu esforç com a investigador a disposició de la gran transformació que viu i viurà el nostre país. Però d'això en parlaré un altre dia.

El Parlament - foto d'IG

Del Reichstag vam fer cap al Museu de l'Holocaust Jueu i l'espai de memòria dels gitanos assassinats per l'horror nazi. Grans espais públics destinats, diu la Itziar, a demanar perdó al món. Porta de Brandenburg. Zona d'un mur que va dividir la ciutat en milers de bocins. Desenes de persones mortes en intentar escapar de l'Alemanya Est. Nou de novembre del catorze. Vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i data escollida per a la consulta d'autodeterminació del poble català. 

A l'habitació de la meva nova casa, la Itziar em va ajudar a distribuir les coses. La taula aquí, la planta allà, aquesta paret la pintes d'un color càlid. I sobretot, em va dir, fes-te el llit cada dia, que no saps mai qui entrarà a la teva habitació. Vaig anar traient de les maletes els llibres imprescindibles que havia agafat. Obreda, de Perejaume, em recorda el Montnegre estimat i el dia que me'n vaig acomiadar. Havia pujat al Collsacreu en cotxe des de Palautordera. Hi havia un cel blau blau. Les suredes, ben estassades, s'anaven acomodant, mòbils, al pas de l'auto. A dalt m'havia reunit amb en Perejaume. Em va dir que els darrers anys de la seva vida, en Coromines hi pujava a dinar al restaurant, cada dilluns. No veia pràcticament ningú; havia d'acabar l'Onomasticon abans de morir. Des del Collsacreu vam agafar la pista cap als Quatre Camins, vam deixar el cotxe a Can Camps i vam fer cap a Can Basuny. Em va donar l'únic exemplar de l'Obreda que li quedava perquè me'l pogués endur a Berlín. A la meva nova habitació, el vaig obrir per la pàgina 79 i en vaig llegir, amb emoció, l'Intèrpret:

Espadats de Montgrony, vall de Galamús!

Sortiu-me, suros, del cap,

que us vegi tothom! Troncs en alçament,

vallesos senyats, blens de cabells, 

retalls d'ungles, terra pastada amb saliva,

amb suor, tal com es pertanyen suro i retina

d'haver-se amarat!

Com ara Súria o Suró,

amb el sol que els amida i l'ull que els immensa

i el lluc que treu el suro de dins

fent el que hi ha amb les terres a mida.

Com ara Sant Iscle, de rostre perdut,

amb suredes i verns als plecs del vestit.

O aquest plegar-se'm la vista a la pell, 

d'haver-se bresquejat amb clivells i turoneres, 

d'haver-se llistat amb canons i badalucs,

amb relleu i faccions com si jo en fos l'intèrpret.

Simulant l'abatiment de l'exili a l'aeroport del Prat - foto d'IG

Novament a l'habitació, vaig anar col·locant les plantes curosament. M'agafava a la seva vegetalitat com si fossin les alzines de casa, sempre verdes. Fora estàvem a menys mil graus però a casa s'hi estava bé. Visc a Wedding, un barri popular que s'ha salvat de la gentrificació que han patit altres barris berlinesos com Prenzlauer Berg. Però aquí també arriba. We are the gentrifiers, em digué en Marlon, el meu company de pis, que el té llogat per 1200 euros, el doble del que paguen els altres veïns del bloc.

El dilluns vaig acompanyar la Itziar a l'aeroport de Schönefeld. Vam agafar el tren a Friedrichstrasse. Caminant per la ciutat m'adonava que hi ha una cosa molt bona, a Berlín. Potser només és una primera impressió, però també l'havia tinguda quan vaig ser aquí al desembre. Els conductors de cotxe, a diferència d'altres ciutats, no aspiren a atropellar-te. Condueixen lentament, molt lentament, i pots creuar per tot arreu. Fins i tot algunes avingudes estan gairebé buides. A punt per arrencar l'asfalt i fer-hi cols.

El Montseny, per a qui?

Ha sortit al darrer número de la Sitja del Llop, revista de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Vaig a buscar la Filka a l'estació de Palautordera. A casa prenem te i ella esmorza. Sortim. Caminem fins a la sortida de Sant Esteve, on ens agafaran més fàcilment. Fem dit. Al cap d'una estona ens carrega una dona. Anem a Fontmartina –diem. Jo vaig a casa meva –diu ella– he de pentinar ma mare perquè ha d'anar a missa, si no us pujaria un tros més. Ens deixa a l'altura de Can Noguereta, al Pla de Santa Margarida, i esperem el proper cotxe que ens carregarà. Una puput. El dia és ben clar. Un ciclista amb malles negres i grogues, llampants, passa carretera amunt. Al cap d'una estona ens agafa una dona que va al poble del Montseny i ens descarrega al trencall de la Costa. Mentre ens preparem per iniciar la marxa a peu, passa el ciclista de malles llampants. Al final arribareu! –fa– i s'esmuny embalat revolt amunt, cap al Coll Formic. Sí! –riem. Les primeres passes es fan feixugues, amb el pes de les motxilles. Portem material de travessa. Farem la circular clàssica Turó de l'Home – Les Agudes – Matagalls, i no sé pas on dormirem. Només conec algun lloc a la Calma però queda massa lluny per a nosaltres. Tot i que el bivac de travessa està permès per la normativa del Parc Natural, és molt difícil trobar-hi un refugi lliure o si més no una quadra on poder-se aixoplugar durant la nit.

S'acosta un BMW blanc, para i ens carrega. Hi va una parella de Reus, tots dos abillats amb la millor roba de muntanya. Ens porten fins a la Plana del Coll i allà iniciem l'ascensió al Turó de l'Home. Passem per un alzinar acabat d'aclarir i de seguida comença una pujada rosta per entre landes. Anem pujant per entre faigs esparsos, que ascendeixen amb nosaltres però a un ritme més lent, de dècades. La boira s'hi afegeix, i tot ascendint des del fons de vall va cobrint la muntanya. Collsesbasses. Cim. Fem una queixalada rere l'antic observatori meteorològic. Arriben ramades de turistes amb roba de muntanya nova de trinca. Aparquen el cotxe sota el turó, fan el cim i se'n van a dinar a algun restaurant d'anomenada. Nosaltres crestegem cap a Les Agudes. Al collet deixem les motxilles i en cinc minuts som a dalt de la segona protuberància del massís. Baixem en direcció al Coll de Sant Marçal pel GR. Ens creuem amb un conegut meu, responsable de l'empresa que arregla els camins més freqüentats del Parc. Més avall, uns nois pugen en direcció a Les Agudes carregant bicicletes de descens i equipats amb cascos. Davallem endinsats a la fageda, en sortim per una tartera imponent i fem cap a l'alberg de recerca del Puig. Excepte la punta de Les Agudes, la muntanya ja està tapada del tot.

Arribem a Sant Marçal. A l'hotel, demanem una infusió i un Cola Cao. Quan val, passar la nit –preguntem. Avui 130 €, habitació doble amb esmorzar inclòs –respon la cambrera. Davant la meva expressió d'astorament, la noia em recita que és un monestir del segle XI –si fos del segle X seria més car, penso–, que les habitacions estan restaurades i tenen encant... A mi em sembla horrible, com està adequat. Hi ha tuies plantades tot al llarg de la pista que condueix a la carretera, tauletes de marbre i fanals a la terrassa. Estil pijorústic sostenible. I no hi ha algun refugi lliure, pels excursionistes de travessa? –pregunto– algun lloc cobert on poder-se aixoplugar a la nit en cas de pluja? Això no t'ho sé dir –respon. Paguem la infusió i el Cola Cao (5 euros amb 40 cèntims). La Filka vol pujar al Matagalls tan sí com no, però sense tenir un lloc a cobert on passar la nit no podem pas. La previsió és de pluja i ara, a la tarda, ja està tot tapat.

Aconsegueixo convèncer-la i decidim baixar al càmping de Les Illes a fer nit. Abans d'emprendre la baixada, fem parada obligada a la font de Sant Marçal, on bevem i carreguem bona aigua. Un cotxe marxa carregat de garrafes plenes. N'arriba un altre. S'obre la porta del copilot i en surt un bastó de fusta, que ràpidament punxa el terra. Rere el bastó apareix un avi àgil i enèrgic que, tot baixant del cotxe, diu “au va, nois!”. Dos vailets surten volant de darrera, agafen les garrafes del maleter i comencen l'operació. L'avi s'apropa a nosaltres. Ens mira rialler i, amb les mans recolzades al bastó, es prepara per entomar la conversa. Els seus ulls són blaus com el cel d'aquest matí i sobresurten de les òrbites, darrera les ulleres. Veniu a carregar, oi? –li dic. I tant, de Taradell, venim –respon. Nosaltres volíem fer el Matagalls ara a la tarda però necessitem un aixopluc per la nit –dic. No en coneixeu pas cap, de refugi, per aquí dalt? Mare de Déu –fa ell. Quan sereu dalt de la creu veureu un camí que marxa cap allà, no pas el que baixa al Coll Formic, i que us portarà a una font on hi ha un Patufet. Seguireu el camí i un trencall a mà esquerra us portarà a una altra font amb cobert, on podreu dormir sense problema. Coneixeu bé la muntanya –dic– i ens acomiadem de l'avi agraïts pel cop d'efecte que ha donat a l'excursió.

Emprenem la pujada al Matagalls. La boira de la tarda, en expansió, es va entaforant a les rugositats del terreny. A mesura que omple les soques buides dels arbres, les clivelles dels troncs i les cavorques animals, en purga també els darrers excursionistes del dia, que davallen contents cap al Coll de Sant Marçal. Estem sols. Caminem sense parlar i sense mirar-nos els peus, que van fent una passa rere l'altre, d'una manera diríem autònoma. Allunyem l'atenció del cap i la fixem a d'altres bandes. Grans faigs surten de la boira a mesura que ens hi apropem i tornen a desaparèixer en passar-hi pel costat. Corriol enllà, a uns tres metres d'altura, una fulla que ha anat acumulant aigua al limbe veu com s'aproximen els dos caminadors i, en coincidir la vertical amb el meu crani, hi precipita una gota gruixuda i brillant. De cop m'envaeix la sensació d'haver viscut aquest moment. Abans d'arribar al Coll Pregon, el marge dret del camí és talment una trinxera on jo he fet la guerra.

Enfilem el tram final i la boira s'escampa. Surt el sol amablement. Arribem a la Creu. Baixem per l'altra vessant tot seguint les indicacions de l'avi fins a veure en Patufet –és la font dels Cims. Encara ens perdem una estona per prats ramaders –perfectes– entre ginebrons calcinats. Finalment un corriol ens duu a la font de Matagalls, la volta de la qual ens donarà una nit serena. L'endemà baixem al Coll Formic i prenem un te al restaurant. Una parella s'ofereix a portar-nos en auto fins a Granollers, baixant pel Brull i pel Congost. Ells han pujat a fer una passejada i a esmorzar. Al cotxe, tinc la sensació d'anar a tota pastilla. Ja som a Seva i la muntanya és lluny, enorme. El Montseny, penso, és per a vosaltres, conductors de bòlids privats amb uniforme North Face. És una muntanya de qualitat.

Decreixement i Confederació Catalana de Municipis Lliures

Xerrada a les jornades de l'exposició "Jo em rebel·lo, nosaltres existim" de la Fundació Palau (Caldes d'Estrac, 29/11/2013).

Bona tarda. Parlaré de decreixement i de les perspectives de transformació radical de la societat que s'entrelluquen aquí i ara. Començaré fent cinc cèntims de què entenem per decreixement per després passar a esmentar breument els diferents actors i les estratègies que l'impulsen. Finalment esbossaré un dels múltiples escenaris que pot viure el nostre país en els propers mesos.

Decreixement: fonts

Per decreixement entenem una disminució, democràticament pactada, de la grandària del nostre sistema econòmic per tal que aquest s'adapti i s'ajusti als límits ecològics del propi planeta. Una disminució de la capacitat de les nostres economies de processar materials i energia i d'excretar residus, al llarg de la qual les riqueses i l'accés als recursos naturals es redistribueixin fins a assolir societats equitatives i justes. Important dir-ho des del principi: el decreixement no aspira a tenir objectius compartits amb la Comissió Europea, l'OCDE o el Banc Mundial. No volem tenir il·lusions compartides ni amb aquestes institucions ni amb les grans corporacions transnacionals, que com sabeu assumeixen amb tota comoditat i comparteixen amb una part del moviment ecologista el cínic objectiu del desenvolupament sostenible. Ben al contrari, el decreixement aspira, en un context de despolitització dels afers que afecten el futur de les persones i dels pobles, a tornar a posar sobre la taula la qüestió de la necessària transformació social i ecològica. A dir, ei, nosaltres i vosaltres tenim visions del futur i objectius clarament diferents. Antagònics. Quan hi estigueu d'acord, nosaltres canviarem d'opinió.

El decreixement va més enllà de ser un marc merament ideològic, en el sentit d'un sistema tancat d'idees i valors, ja que recull diferents preocupacions, objectius, actors i estratègies. Un torrentàs on convergeixen diferents corrents d'idees crítiques i d'acció política, les anomenades fonts del decreixement. N'esmentaré sis (a partir del treball What is Degrowth? From an activist slogan to a social movement dels companys de Recerca & Decreixement. N'hi ha una versió parcial en català aquí). La primera font raja de l'ecologia: els ecosistemes tenen un valor intrínsec, són importants per si mateixos i no només com a font de recursos naturals. Hi ha una clara incompatibilitat entre la conservació dels ecosistemes i la producció industrial i el consum. El creixement de la producció industrial mundial va de bracet de la destrucció de la diversitat biològica i lingüística, les selves, els sòls, els cursos d'aigua i l'atmosfera. No hi ha hagut fins ara una separació d'ambdues tendències i res no fa pensar que això pugui passar. Per tant el decreixement és una via per reduir la pressió humana sobre els ecosistemes planetaris. La segona font prové de la crítica al desenvolupament i la crida a l'anti-utilitarisme. És en aquest sentit que decreixement és una paraula míssil contra l'imaginari dominant. Serge Latouche prové d'aquesta línia, on també hem de citar Arturo Escobar, entre d'altres. L'essència que en recollim és la crítica a la uniformització de cultures per efecte de l'adopció universal de tecnologies i models de producció i consum provinents del Nord. És aquí on diem que desenvolupament sostenible és una contradicció no només cínica, sinó tòxica. I és també d'aquesta font d'on prové la crítica a la idea que els humans som agents econòmics que es regeixen per l'objectiu de maximitzar la utilitat personal. Inspirada per gent com Marcel Mauss o Marshall Sahlins, sosté que aquesta és només una de les moltes concepcions del món que han existit i existeixen, i que poden existir economies basades en el compartir, el regal, la reciprocitat i l'intercanvi. 

La tercera font és el que podem anomenar, a grans trets, el sentit de la vida, i la necessitat de retrobar el sentit perdut de la vida moderna. Hi és important la recerca sobre felicitat, que mostra com a partir d'un cert nivell de renda la felicitat deixa d'augmentar i que per tant més creixement és no només superflu sinó fins i tot perjudicial. Citaríem aquí el moviment de la simplicitat voluntària, amb la idea bàsica que l'adopció d'una vida més senzilla no és pas una opció opressiva sinó alliberadora. Thoreau n'és un bon referent, però no l'únic. La quarta font és la bioeconomica o economia ecològica, que posa èmfasi en la disponibilitat limitada de recursos i d'embornals, característica que limita per definició els sistemes econòmics. Un argument clau és el zenit del petroli, que preveu un màxim de producció mundial inevitable i irreversible, així com la també inevitable disminució de la Taxa de Retorn Energètic de les fonts fòssils, és a dir, l'energia que n'obtenim en relació a l'energia que invertim en l'extracció. D'aquí prové la crítica a l'esperança de modernització ecològica: la innovació tecnològica no pot superar els límits biofísics per molt que ens hi entestem. 

La cinquena font és la democràcia i la resposta a la manca de debat sobre creixement, desenvolupament i progrés. Tres idees clau: 1) a partir d'un cert nivell, el desenvolupament tecnològic no és compatible amb el control popular (Ivan Illich); 2) la tecnologia tendeix a esdevenir una força autònoma que s'autoalimenta i no para de créixer (Jacques Ellul); i 3) l'autonomia d'una societat depèn de la capacitat d'autogovernar-se amb unes normes posades en dubte contínuament, i la democràcia només pot existir dins d'una certa autolimitació (Cornelius Castoriadis). Finalment, la sisena font del decreixement és la noció de justícia, contrària a la idea que per tal de reduir la pobresa cal fer créixer l'economia perquè unes engrunes de riquesa arribin a les capes més desafavorides de la societat. S'aposta més aviat per la redistribució de les riqueses, l'accés als recursos naturals i l'exposició als impactes ambientals. La pobresa, a més, està lligada al consum relatiu, és a dir, a la comparació social i l'enveja. Cal disminuir el nivell de vida de les classes riques del Nord i del Sud.

Decreixement: actors

Pel que fa als actors que impulsen el que pot ser la gran transformació del decreixement, podem diferenciar-ne un primer gran grup: els activistes que s'oposen incansablement a la construcció de noves infraestructures de transport (campanya contra el Quart Cinturó al Vallès), noves línies elèctriques (campanyes i accions contra la línia de Molt Alta Tensió tot al llarg del seu recorregut), ampliacions d'aeroports (El Prat) i, en general, a les contínues agressions al nostre territori (ampliacions de pistes d'esquí, projectes urbanístics a la costa i les planes litorals, parcs temàtics). L'oposició adopta diferents formes, des de la manifestació fins a l'acció directa, i pateix durament la repressió de l'estat.

Un segon grup d'actors per al decreixement inclou totes aquelles persones i col·lectius que treballen des de fora de les institucions dominants per endegar alternatives locals, descentralitzades i democràtiques d'organitzar la vida col·lectiva. Aquesta línia encaixa a la perfecció en la llarga tradició llibertària i cooperativista catalana. Destaca la Cooperativa Integral Catalana, una xarxa que enllaça cooperatives de productors i consumidors ecològics i de productes artesanals, habitants d'ecoviles i xarxes d'intercanvi amb monedes pròpies, i que aspira a donar resposta a totes les necessitats bàsiques dels seus membres. Una iniciativa que beu directament del llegat de les col·lectivitzacions anarcosindicalistes de 1936 i 1937 i que en reivindica l'originalitat i la vigència en ple segle XXI. O la Xarxeta, una xarxa de pagesos i pageses que produeix aliments sota criteris ecològics molt més estrictes que els de l'administració estatal-autonòmica. O bé les cases okupes que produeixen realitats rurbanes més o menys autònomes, com Kan Pasqual, Can Masdéu o Can Piella, aquesta darrera durament desallotjada pels Mossos d'Esquadra el maig d'enguany. Són iniciatives que, en plena metròpolis, qüestionen la suposada bondat del treball assalariat tot sortint -encara que parcialment- del mercat de treball i alliberant temps que serveix per autoorganitzar-se i cuidar-se mútuament. Hi ha un pont entre aquestes iniciatives i els sindicats anarcosindicalistes catalans que veiem créixer en força i legitimitat (CGT i CNT) davant del desprestigi dels sindicats oficials pel pacte amb el tardofranquisme i el capital.

Un tercer grup d'actors, de caràcter més reformista, és constituït per persones que actuen dins de les institucions dominants impulsant mesures encaminades a crear condicions de canvi social. Per exemple, algunes institucions com la seguretat social, l'educació i la sanitat públiques i altres elements del quasi extingit estat del benestar són instruments que permeten una redistribució de la riquesa i l'accés a serveis bàsics.

Ruptura amb l'estat espanyol

De les friccions i les (in)compatibilitats entre aquestes dues línies d'estratègia -en termes més clàssics, un cert reformisme estatalista i el contrapoder llibertari- en pot sortir, al meu parer, alguna cosa nova. Em limitaré a descriure un dels múltiplies escenaris possibles. Ara mateix hi ha un pols fort entre unionistes i secessionistes. Hi ha unionistes disfressats de terceres vies i falsos federalistes que intenten adulterar el contingut de la pregunta, en el que seria una nova traïció dels líders, per citar Xirinacs. Imaginem però que s'aconsegueix pactar una pregunta inequívoca per al referèndum d'autodeterminació. L'estat espanyol el prohibeix però una massiva acció de desobediència civil orquestrada per l'Assemblea Nacional Catalana el fa possible. La desobediència civil fa canviar la correlació de forces del catalanisme independentista en favor del partit que històricament l'ha representat al Parlament. Les darreres enquestes d'intenció de vot apunten cap aquest canvi. Esquerra Republicana, però, ja no és el partit dels anys 30, ha virat cap a la socialdemocràcia com pràcticament tota l'esquerra parlamentària europea, i la socialdemocràcia ha mort. A més, per acontentar els votants provinents de Convergència Democràtica, donarà prioritat al vessant nacional per sobre del social. Ja no està en condicions de representar el cooperativisme republicà i, a diferència dels anys 30, quan rebia el vot dels anarquistes catalans en les conjuntures que aquests consideraven potencialment transformadores, ha perdut tot lligam amb els espais de contrapoder. Aquí emergeix amb tota la seva força i coherència històrica l'esquerra independentista i el projecte d'unitat popular municipalista articulat en CUPs, cridat no només a ser un cavall de Troia dins les institucions burgeses sinó a portar l'independentisme popular de l'ANC cap a posicions molt més polititzades.

Imaginem una clara victòria del sí a la independència en un referèndum d'interpretació inequívoca i celebrat gràcies a la desobediència civil massiva no violenta el 2014. Un estat de transició s'investeix de les competències que li faltaven a la Comunitat Autònoma. No disposa d'exèrcit, però en canvi té un cos de policia que s'està armant amb nous dispositius de control de masses. Les xarxes de solidaritat creades durant el procés de desobediència civil per fer front a l'eventual repressió estatal poden ser claus per a sotmetre el cos policial a control popular. Tota l'arquitectura de contrapoder dissenyada pels actors més radicals i pioners que en els darrers anys han treballat intensament per tirar endavant i fer realitat alternatives socials i econòmiques es troba ara davant d'un estat més petit i amb menor capacitat de repressió, que a més té cada vegada més cavalls de troia dins de les seves institucions.

Cap a una Confederació Catalana de Municipis Lliures

Aquest estat provisional inicia un procés constituent cap a la descentralització progressiva del poder i el decreixement del metabolisme social, és a dir, la quantitat d'energia i materials que l'economia catalana processa van reduint-se progressivament fins a adaptar-se als límits del propi territori o de regions més àmplies d'intercanvi (País Valencià, Occitània). Les Entitats Locals Autònomes (ELAs), que tant poden ser municipis actuals com escissions municipals com colònies industrials okupades, són la base de la nova arquitectura del poder, on aquest està dividit territorialment, amb contrapès geogràfic.

Les ELAs, que es federen lliurement, s'organitzen al voltant de l'ús dels recursos propis, utilitzats pel bé comú i compartits per tots els habitants agermanats per una terra comuna. Les regions forestals com les muntanyes litorals o pirinenques s'organitzen per a la producció de llenya, fusta i carn destinades a la sobirania alimentària i energètica de la Confederació. Les planes agrícoles es van reconvertint gradualment a la producció ecològica i van adaptant els cultius i les institucions d'accés a la terra i laborals a la satisfacció de les necessitats bàsiques confederals i a la manca de combustibles fòssils, fertilitzants inorgànics i maquinària pesada. Els centres industrials que encara es considerin útils es poden reconvertir cap a la producció de primera necessitat, mentre que els polígons buits són desmantellats o destinats a altres usos prioritaris, així com els aeroports i les autopistes innecessàries.

Les ELAs deleguen a l'estat confederal, que ja no és un estat central, la capacitat de dirigir la transformació cap al decreixement, i alhora l'obligació de garantir una renda bàsica universal que garanteixi un accés als serveis bàsics a aquells que es troben en risc de ser exclosos de les noves xarxes cooperatives. Un estat confederal que gradualment projecta una disminució de la capacitat d'acollida de turistes tant a Barcelona com a la costa, i que vetlla per l'adaptació de les activitats econòmiques a la nova realitat. I que, lògicament, treballa en xarxa amb iniciatives semblants per al decreixement arreu d'Europa i d'Amèrica del Nord, així com amb aliats naturals del decreixement com els moviments per a la Justícia Ambiental de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica. Perquè sols ho tenim una mica difícil.

Altres posts sobre decreixement en aquest bloc
Altres posts sobre independència en aquest bloc